Després d'un enterrament

Los entierros aburridos como piedras (Luis Cernuda)

Fa una tarda espessa, surto del funeral d’un granollerí estimat, senzill i molt més bo que la majoria. Tots som únics, però ell més, quan el trobaves i no el podies esquivar (cosa que sovint intentàvem), es posava el puny al front, tancava els ulls i et deia el dia del teu sant o els últims difunts de la vila, després parlava de Verdaguer, de Martí i Pol, de l’esquena que tant l’havia torturat o s’enfilava per les branques fins a Poblet o a Montserrat. Si hi pensava, t’obsequiava amb un poema de collita pròpia que no entenies mai i, abans de deixar-te per anar cap a la Parròquia, es disculpava pel temps que t’havia pres i recollia qualsevol cosa del terra que dipositava dins d’una paperera.

L’església ha registrat un ple absolut, tot el camp era un clam, però la cerimònia religiosa m’ha deixat un regust amarg que ja m’esperava, de nou escric que l’Església catòlica i els seus representants han evolucionat molt poc. Tres o quatre capellans vestits de toreros, la llum i la decoració trista, un home clavat en una creu, cançons antigues interpretades per un home de veu greu i profunda; i ara seu i ara aixeca’t. La repetició del ritual avorrit de sempre “us ho demanem senyor,” de què ens trobarem al Cel “si Déu vol,” de què hi ha un Senyor que és el nostre Déu salvador... De fet no és cosa meva i si a tots els qui sou catòlics practicants ja us va bé, doncs endavant, seguiu així uns quants segles més però, amb els anys que en Josep passà a prop d’esglésies i de capellans, calia repetir el de sempre, com si fossin lloros avorrits? No haurien pogut inventar una cerimònia més amena, més original, més propera. Ens podrien haver sorprès recordant la seva manera de veure la vida, el seu vers i la seva gesticulació, els poetes de capçalera, la deessa natura o el seu país tan petit i estimat. Però no, descansa en pau Josep, home d’església, home de fe i... “Pare Nostre que esteu en el cel, doneu-vos la Pau, que us beneeixi Déu omnipresent...aneu-vos-en en pau” (donem gràcies, adéu!) i cap a casa que és tard i vol ploure.

N’estic tip de contes de sants, de creus, de rosaris, de gran patrimonis i de privilegis injustificables en un país laic. Cada dia tinc més clar que la vida són tres dies i cal aprofitar-los tant com puguem perquè després, collons! després només ens queda una cerimònia avorrida, quatre cançons ràncies, un grapat de fang fet amb llàgrimes i cendra, i un forat negre, infinit, etern.

Ara diuen que t’oferirem la medalla de la ciutat però jo, Josep, mai he estat partidari de medalles, les medalles es desen al calaix de la memòria i allà es queden. Prefereixo imaginar una ciutat amb l’escultura d’en Garrell amb una llibreta, d’en Vinaixa amb la bicicleta i la càmera de fotografiar, d’en Ruera amb la pipa i el piano, d’en Cumella inventant un gerro, d’en Vallbona amb el fonendo o, què sé jo, imagino una escultura d’un rapsode vestit de rabadà molt a prop de la impremta Busquets, del Cisne o de can Layon, allà on sempre t’obrien les portes.

Si us tinguéssim, si et tinguéssim en bronze, continuaríeu formant part d’aquesta vila, d’aquest paisatge de pols i de pedra, d’aquest Granolleig que sempre us enyorarà.

Edicions locals