El pensament crític

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Un dels grans pensadors contemporanis, el filòsof Jose Antonio Marina, assenyalava l’absència de pensament crític –l’absoluta claudicació del pensament crític, deia– com un dels principals esculls amb el qual topa la societat actual. En uns temps de “societat liquida”, com la definia un altre dels grans, en Zygmunt Bauman, sembla que part de la gran majoria de gent ha deixat de marge l’anàlisi detingut de les qüestions, l’avaluació de les opinions i la reflexió reposada i serena dels argumentaris. En uns moments en què sembla que ningú no té temps, interès o capacitat per aprofundir en les qüestions que diàriament se’ns plantegen, ja només es dóna prevalença als titulars i als famosos 140 caràcters –tot i que ara en siguin uns quants més– tradicionals del Twitter. I això, evidentment, no pot ser bo. No ho pot ser per a nosaltres a títol individual, però tampoc com a ciutadans que vivim en comunitat, perquè representa una actitud que ens deixa sense capacitat d’influir en les decisions que ens afecten. La manca de competència i d’esforç per assolir les pròpies interpretacions, comporta que, al cap i a la fi, acabem delegant el pensament i les opinions en terceres persones a les quals considerem més preparades o, com ens volen fer creure sovint, en possessió de més informació transcendent. I d’aquesta manera ens aboquem a transitar per corriols on nosaltres ens fem cada cop més petits i prescindibles i ells cada vegada més grans i imprescindibles.

Però haver arribat fins aquí de ben segur que forma part d’un pla perfectament traçat, tal com ja fa anys que ho va anunciar Frederic Jameson quan, en parlar de la postmodernitat va dir que "el sistema no vol individus amb una forta personalitat individual, sinó tot el contrari. Personalitats vulnerables que es moguin sempre al so que marqui el mercat i la publicitat".

I explico tot això, no com a qüestió filosòfica, que d’això no en sé, sinó com a constatació de la realitat més immediata en aquesta època tant convulsa i incerta. Veig poca gent que quan hi parlo tingui opinions pròpies, ben fonamentades i sigui capaç de desenvolupar o rebatre arguments. Més aviat la majoria es deixen portar pel que els arriba pel Whatsapp i d’altres mitjans igual de volubles, i segueixen fil per randa els dictats que els vénen donats pels qui representen la corrent a la que son afins, sense qüestionar-se, en cap cas, la bondat o l’error d’allò que van repetint, ni es paren a comparar, analitzar, interpretar o sintetitzar cap altre tipus d’informació.

A més, si els hi mostres el teu desacord total o parcial o els qüestiones els plantejaments, gairebé t’acusen de deslleial i, fins i tot, de traïdor. I així difícilment ens en sortirem, difícilment construirem una societat i un país millor. Si no ens importa acceptar com a veritats moltes de les famoses fake news, si acceptem la postveritat com a veritat en la nostre vida quotidiana, si, en resum, no som capaços d’apoderar-nos i renunciem a sentir-nos orgullosos de tenir capacitat de raonament propi, cada cop estarem més a les mans dels que ens han portat fins on, lamentablement, som avui.

Edicions locals