Granollers: no és ciutat per a joves

Educadora social i infantil. Coaching familiar

Avui el meu comptaquilòmetres dóna la volta i tot just enceto una nova dècada a la meva vida. El telèfon no para de sonar: WSPS, trucades (poques, no està de moda), i el Facebook espieta... Una bogeria, que he de reconèixer que m’encanta, perquè vol dir que aquests anys he anat deixant una estela de vivències i d’amor en moltes persones, i no hi ha res més bonic a la vida que viure.

També he de dir que això de canviar de dècada m’ha afectat més del que pensava, jo que presumeixo de ser una noia més dura que la Pedra de l’Encant, porto tot el matí emocionada i plorant com una bleda... i és que aquests dies m’han fet pensar... Més? Sí, arribar al possible equador de la vida fa meditar… sobre la família, els amics, els que ja no hi són… els que estan per arribar... la meva carrera, l’amor i les seves conseqüències... i, com no, sobre la meva ciutat.

El diumenge, a la Porxada, els Xics començaven la seva actuació, jo intentava immortalitzar la fita per a l’Instagram i de cop veig que sóc de les poques mans alçades telèfon en mà. Miro al meu voltant: gent gran i quintos meus amb criatures petites amb cotxets, patinets, bicis, etc... i el jovent? Val, potser els castells un diumenge al matí no és el que més atrau als adolescents, però… és que fa dies que ho penso.

Amb 15 anys sortia per Granollers amb la colla d’amics, al cinema a fer uns futbolins, o a les discoteques de tarda... aix, ara l’As de Copes és una festa remenber que fan dissabte vinent. Uf… Què fa ara el jovent?

Però es que veig pujar els més petits i penso el mateix... Les millors extraescolars són jugar a la plaça, per molts motius que un dia us explicaré. Però els nostres nens que fan handbol, dansa, anglès, música... quan surten a la plaça ho fan amb la bici o el patinet (joguina individual, i en el cas d’alguns nens, intransferible). Per què, no ens enganyem, places en tenim moltes, fins i tot com la de l’Oli, diminutes, però parcs amb jocs comunitaris on compatir i imaginar plegats, els podem comptar amb els dits de la mà...

Quina sort fer 40 anys i que m’agradi passejar per la meva ciutat, fer el vermut els diumenges, les activitats d’alt nivell cultural i un bon sopar al Japonès, per anar aviat a casa a veure una bona sèrie i a descansar... quina sort... Perquè Granollers ja no és una ciutat per a joves... Potser ens ho em de plantejar.

Edicions locals