La política és l’art del plural, l’art de viure junts, aquesta és la definició curta que fa Hannah Arendt. El plural fa necessària la política! Viure, com ho fem, en el plural, en el “nosaltres”, és viure políticament. Aristòtil deia que la política és natural a l’home, “l’home és un ésser polític (o social) per naturalesa”, i Arendt hi afegeix que és com si en l’home hi hagués quelcom de polític que pertany a la seva l’essència humana. De manera que no podem fugir de la política, ens és inherent.

Altra cosa és parlar de la manera de fer política o de la política feta pels partits polítics. En les formes de fer política a l’actualitat hi veig ben poc de la filosofia d’Aristòtil o de Hannah Arendt o de tants altres filòsofs i teòrics de la política. És com si s’hagués produït un trencament entre la política i la necessitat de viure junts o com si la política formal d’avui tendís més al “conflicte pel conflicte” que al desig de superar-lo positivament. Estaria bé que no oblidéssim dues coses. La primera que qualsevol conflicte es pot resoldre de manera pacífica, dialogada, pactada, arbitrada o consensuada, cosa que requereix capacitat de defensar polítiques reals que atenguin les necessitats pròpies i d’altres, i alhora la valentia de renunciar a desitjos propis en benefici de primeres necessitats dels altres. La segona qüestió té relació amb com ens eduquen i eduquem. Només eduquem i som educats de dues maneres, que si voleu després poden prendre múltiples formes. La primera manera d’educar i ser educats és pensant en un mateix, la segona pensant en els altres.

La primera educa i ens educa tenint de base la llibertat individual, que no és poca cosa. En termes jurídics en diríem el dret. La segona té de base la responsabilitat lliure, o la llibertat responsable. En termes jurídics és el deure. Sustentar l’educació en la llibertat ens fa identitats autònomes però sovint també egocèntriques, egoistes, individualistes i altament competitives. Sustentar-la en la responsabilitat ens fa identitats autònomes que només se senten lliures si fan ús de la llibertat responsable, que lluiten imparablement per la llibertat dels altres. Són identitats interdependents, cooperatives i amb capacitat per a l’ajuda mútua. Fundar l’educació en la llibertat responsable o en la responsabilitat lliure ha de ser l’objectiu. I el que val per a l’educació val per a la política, perquè en tots dos casos estem parlant d’aprendre a viure junts.

Hi ha un documental que admiro perquè el mestre protagonista em sembla un bon mestre, em fascina i somnio que un dia els polítics trobaran la manera de ser models a l’estil Kanamori. Pensant en els altres és un documental japonès (2003) emès per TV3 en un 60 minuts que exposa la feina que fa Toshiro Kanamori amb un grup d’infants de 4rt de primària d’una escola japonesa. Malgrat els 15 anys segueix tenint vigència, perquè està fet amb sensibilitat i delicadesa, i perquè parla de qüestions de vida. El mestre Kanamori és atent, afectuós, rigorós, divertit i sap encarar qüestions punyents deixant que els infants puguin expressar emocions i sentiments amb llibertat i sentint-se escoltats, acollits i acompanyats. El trobo un mestre d’una magnificència i bellesa que em provoca admiració per la seva autoritat horitzontal, per la seva naturalitat i la seva capacitat d’acostar-se als infants sense estridències.

Penso en Kanamori i miro telenotícies, premsa, xarxes socials, etc. És un xoc! Veure alguns telenotícies amb presència de polítics. Alguns són joves polítics i veure’ls fatxendes i narcisos em trasbalsa. Han estat fills i alumnes d’algú altre, que deu haver fet el mateix que he procurat tota la meva vida amb passió: caminar cap a la perfectibilitat professional i humana. Compte que he dit perfectibilitat i no perfecció! Tenir ambició professional però no ambició de rellevància vol dir fer el possible per fer tan bé com es pugui la teva feina, sense fer-ho pel reconeixement públic que se’n pugui obtenir, pels premis que es puguin rebre, pels aplaudiments que puguin sonar, per les piulades que et puguin fer, ni pel sou que es pugui cobrar. Fer-ho bé, pensant en els altres, aquells a qui acompanyes, aquells a qui serveixes o aquells a qui et deus. Hom ha de procurar fer bé el que fa i si hi ha reconeixement és de regal.

Encara em sembla més sagnant que alguns d’aquests polítics hagin triat la vida política per exercir la seva professió. La vida política transcorre en espais comuns i públics, de manera que són espai educatius i estan compartits per tota la pluralitat humana d’un lloc (real o virtual) determinat en un moment concret de la seva història. El que es faci o es digui en aquests espais és cosa de tothom. Si a més a més d’haver triat la política són representants d’altres persones, perquè exerceixen de diputats, de regidors, etc., haurien de moderar el seu discurs. Encara que siguin apassionats, haurien d’actuar amb cortesia, encara que siguin sapastres; haurien de mantenir actituds de deferència encara que tot els sigui indiferent. La deferència, la cortesia i la moderació no són indicadors de manca de sinceritat ni de poca autenticitat, ben al contrari són indicadors de llibertat, respecte i responsabilitat. Si un polític ha de tenir present alguna cosa és que és un servidor de la ciutadania i entre aquesta s’hi compten infants i adolescents que els poden prendre de models i referents.

Ens cal aprendre a fer política pensant en els altres!