Granollers, tempus fugit

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Fa uns dies remirant l’excel·lent llibre-catàleg de l’exposició Meridià Granollers anys 70 editat pel Museu, em va tornat un cop més a la memòria la comparança entre el que va ser aquella ciutat activa i dinàmica, que com deia l’alcalde, Josep Mayoral, a la presentació d’aquell llibre-catàleg “...va destacar (al panorama nacional) en imaginació i creativitat, malgrat les dificultats polítiques i socials” que es va convertir en una de les ciutats més lliures i vigoroses del país, respecte d’aquesta actual que ha tornat a esdevenir una ciutat grisa, insulsa, anodina, avorrida i gairebé cadàver quan tanquen les botigues.

Granollers sempre ha estat aquella Vila Oberta de l’Amador Garrell, però tan lliure com ho va ser en aquells anys 70 possiblement mai ho havia estat i difícilment mai ho tornarà a ser. Aquella ciutat que va acollir l’actuació d’en Pau Riba en la presentació en primícia, al Dingo, del disc Diòptria, autèntic inici del rock català; que va gaudir d’aquell Festival Internacional de Música Progressiva l’any 71, al camp de futbol de Palou, que Carles Torra va qualificar com l’autèntic big bang de la psicodèlia a Espanya; que va participar activament a les Matinals Populars del CIT al Blue Dolly amb les actuacions, d’en Sisa, en Toti Soler i Fussion, entre d’altres; que va embogir l’any 73 amb el memorable doble concert de King Crimson i el 74 amb Soft Machine; que va celebrar al mateix any 74 els esbojarrats happenigs de l’Arranz Bravo i en Bartolozzi primer i d’en Salvador Dalí, després; que entre el 72 i el 74 va veure les actuacions de Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Lluís Llach; que de la mà d’en Jordi Benito, amb Magda Gonzalez i Xavier Vilageliu entre d’altres, i les seves accions, avui dites performance, va poder contemplar les primeres mostres d’art conceptual, i va poder seure-hi, en el format mobiliari, al irrepetible Bar Beria; que cap al final de la dècada i ni que fos per poc temps, va tocar el cel a Ca la Sila d’en Ramon Parellada, amb la presència constant de gent com el Gato Pérez, l’Orquestra Plateria, l’Angel Pawlovski, etc.; que encara va poder viure algunes Semanas del Cine Español; que es va fer intrínsecament seu el teatre del TAC i els premis i festivals que va organitzar i en especial el Cicle de Teatre pel que van desfilar grups tan emblemàtics com Comediants, la Fura dels Baus, la Quadra de Sevilla o Els Joglars; que es va entusiasmar amb la Mostra Internacional d’art homenatge a Joan Miró; que es va embadalir amb els concursos d’art jove Ciutat de Granollers i amb la Mostra d’art Jove; i un llarg etcètera, etcètera, etcètera amb el que podria omplir vàries planes.

Aquella ciutat on, a més de tot això, de tot aquest paisatge underground, com algú el va definir, també hi havia un altre tipus de moguda: la que és canalitzava per l’acció política i social, protagonitzada per bojos i paries amb pantalons de campana, que alçaven el puny i cantaven cançons prohibides, que corrien davant la guàrdia civil, que pretenien fer una revolució que mai va ser possible perquè sota les llambordes no hi havia cap platja, però que també van contribuir, amb les seves mogudes clandestines i no tan clandestines, a dotar-la d’una insòlita vitalitat en uns moments en que estava en plena transformació.

Que se’n ha fet avui d’aquella ciutat, envejada i cobejada per tantes d’altres? Aquella ciutat que com diu la comissària de l’exposició assenyalada al començament de l’article, la Pilar Parcerises, va assolir un vertader protagonisme i una centralitat cabdal en l’impuls de l’art conceptual a Catalunya? Aquella ciutat que va portar a Miquel Porter a dir, l’any 71, que “el futur, a Granollers, ja ha començat”? Aquella ciutat que com deia l’advocat i historiador Joan Garriga “es va convertir en un epicentre cultural i polític de proporcions destacables que, sense ànim de desmesura, cal afirmar que va fer de la ciutat un punt de trobada i alhora d’irradiació”?

Alguns diran que no n´hi va haver per tant. I tal vegada potser tindran raó, perquè com deia en una de les meves novel·les “fa un temps tots érem més joves i creiem en més coses”. Potser si que és això, i l’enyor dels anys de joventut em fan veure un Granollers distorsionat a la meva memòria. Però, i si no fos cert? I si realment allò que he dit abans fos veritat? Si tot aquell moviment constant i permanent d’accions i obres efímeres, d’art al carrer i esdeveniments que demanaven la participació del públic (altre cop cito Pilar Parcerises), de cinema i teatre experimental, de música psicodèlica, i d’inacabables nits de vi i roses (i de “madrigals” nocturns, a la Fonda Europa) no s’hagués estroncat amb l’arribada de la “cultura oficial” que van portar els ajuntaments de la monarquia constitucional, com els va definit en Donat Puig, o amb l’arribada a la majoria d’edat social d’alguns dels seus protagonistes, que seria avui Granollers?

Edicions locals