Manual de la perfecta senyoreta

Educadora social i infantil. Coaching familiar

La meva primera publicació de l'any i no puc evitar fer una declaració d’intencions per al 2019. Penso ser tot el contrari d'allò que indica el manual de bon comportament d’una senyoreta.

S’ha de mantenir un to de veu baix i parlar amb educació: Doncs no, penso continuar cridant, perquè hi ha dones que continuen morint, perquè hem tancat una any amb xifres de rècord i, sobretot, perquè encara ens hem de sentir que la majoria de les denúncies per violència masclista són falses. Cridar contra aquells que quan legislen ho fan amb les ulleres del patriarcat posades i aquells que apliquen les lleis des d'un punt de vista... sincerament indescriptible.

A partir de certa hora una senyoreta no pot sortir al carrer i menys sola: No cal patir, sortiré al carrer a qualsevol hora, malgrat tenir por, perquè, moltes tenim por. Però també sortiré amb amigues i companyes, cada cop que calgui denunciar una injustícia i fer nostre el carrer perquè ho és. També intentaré sortir cada vegada més acompanyada d’amics, familiars, companys, veïns, perquè la vostra veu ens ajuda a avançar.

Passar desapercebuda en el teu lloc de treball, ser eficient, sense opinar ni queixar-se: Aiiiix, no, parlaré... lluitaré per un treball i sou digne, per unes condicions equiparades i per facilitar la conciliació real i igual per homes i dones, sense renunciar a crear una família. Accedir a llocs de responsabilitat sense demostrar que vals deu vegades més que un home.

Ser una dona de la casa, cuidar el teu marit i fills: Apaaaa... ja estem amb els estereotips, estimaré qui vulgui. Tindre fills, o no. Les tasques de la llar són per tots els que hi viuen. Això sí, tractaré tots els nens del meu voltant, nebots, cosins, fills d’amics... amb una igualtat absoluta, perquè el blau i el rosa no són colors per a nen o nena, són colors per a persones.

Estaràs sempre perfecta, elegant i vestida, pentinada adequadament...: Doncs no, perquè hi ha dies que depilar-se fa molt pal. Maquillar-se no ve de gust i anar a la perruqueria econòmicament no sempre és possible. Però si ells no s’afaiten, porten una barba de dos dies sexy; si no s’arreglen, van d’esport... Ah i no penso aprimar-me un gram, perquè així sóc feliç malgrat a molts els costi d’entendre.

Comença un any i veient com ha acabat l’any passat i com ha començat aquest, més val que ens posem les piles... perquè al ritme que anem perdent drets, aviat arribarem al nivell de l’edat mitjana i de les dones tornaran a dir que no tenim ni ànima, com un ficus. Això sí, si tornem a l’edat mitjana, des de ja us dic que em demano ser bruixa.

Edicions locals