Tenallats per la por

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Arran de tot el que està passant els darrers temps al nostre país, penso que és un bon moment per reflexionar sobre quelcom que, tot i que a voltes no ho vulguem acceptar, s’està convertint en la directriu que marca més intensament la nostra vida en societat. Em refereixo a la por. A la por en genèric i a la por utilitzada com a arma política. Sovint es diu que l’arma més poderosa d’un governant no és la força, la repressió o el càstig, perquè això son arts d’un altre temps, d’una altra època. Avui els governants prefereixen no arribar fins aquests extrems per controlar al poble, perquè han descobert que no fa cap falta si se sap com amenaçar als ciutadans. No cal atacar ningú, perquè atacant es corre el risc d’obtenir una resposta violenta que pot comportar revoltes indesitjades. És millor no agredir; només cal saber amenaçar, perquè si és fa bé, es crea un estat de por que tenalla les capacitats dels individus, ja que, al final, la por és la força que fa que els homes obeeixin i que el sistema és mantingui.

I tot i que substancialment hi estic d’acord amb aquest plantejament, penso, però, que no és pas cap invent modern, perquè com diu la filosofa Marina Garcés, en una de les introduccions del llibre sobre en Sebastià Salellas, tot parlant dels intents permanents de governar a traves de la por, “històricament, el poder ha fet servir la por de moltes maneres i a traves de discursos i de dispositius molt diversos: des del càstig i l’amenaça de morts directes, fins a la seva transfiguració mítica i religiosa en forma de condemnes i d’inferns”. Certament la por, com a dispositiu del poder, és un dels elements constitutius més poderosos de les relacions socials i un operador fonamental pel control dels ciutadans; com s’ha dit sovint, és tant present a la política que, fins i tot, es podria afirmar que la política és l’art d’aconseguir fer por perquè t’obeeixin.

I tot això em porta a reflexionar, d’antuvi, sobre un altre concepte que hi és ben lligat: qui té la responsabilitat última que la por ens tenalli? És a dir, qui és més responsable de l’èxit de l’objectiu perseguit, qui amenaça, amb més o menys convicció, o qui és deixa convèncer i se sent amenaçat? Hi pot haver amenaça efectiva si a qui s’amenaça no és deixa intimidar per l’amenaça?

I quan parlo de por no parlo del temor racional, sinó de l’autèntica por. El temor no té perquè resultar nociu, sinó que, fins i tot, pot ser enriquidor. El que és nociu és quan el temor es converteix en la por insuperable que impedeix actuar, perquè mai ningú ha aconseguit res sense realitzar-ho. La paràlisi de la por ens perpetua en la inacció, fereix la nostra autoconfiança, i fa reeixir a qui ens amenaça i ens produeix la por. Però, fins a quin punt som culpables nosaltres d’interioritzar la por com a insuperable? El mèrit és de qui amenaça o és demèrit de qui es deixa amenaçar? És possible canviar?

Marina Garcés també afirma que “actualment, la gestió de la por centra la seva eficàcia en la incertesa com a figura de l’amenaça. La incertesa és avui una amenaça sense rostre que només pren cos en els nostres pitjors presagis”. I la incertesa és en el futur. En aquest sentit el director de cinema Francis Ford Coppola diu que la millor manera de prevenir el futur és inventant-lo. Potser en això rau la solució sobre la por en sentit genèric. L’amenaça és dirigeix sempre contra un futur (tot i brandant moltes vegades el passat), ans del contrari no tindria raó de ser i normalment, i torno a citar la mateixa autora, vers un futur sobre el que diuen que ens hem de preparar però del que no en sabem res, el que fa que ho rebem com una advertència que ens posa a la defensiva i ens aboca a competir no sabem contra què ni contra qui. I aquesta incertesa provocada ens comporta inquietud primer; angoixa i temor, després i, finalment, deriva en por. Però si en lloc d’així ho vivim com un repte, si inventem el futur enlloc d’esperar que ens el creïn i ens el donin, potser tot seria diferent. Si ens construïm objectius i reptes que ens ajudin a avançar, prescindint del que ens diguin i donin, i hi persistim en el temps una i altra vegada, si aprenem a no evitar les situacions amb les que ens amenacen, sens dubte podrem acabar controlant la primigènia por, perquè la coneixerem i la dominarem.

En definitiva, doncs, crec que hi ha sortides, les primeres: la raó i el pensament lliure. Però les definitives, la voluntat i la determinació personal de cadascú que el canvi i la superació de les tenalles de la por estan en un mateix. La revolució comença sempre a nivell personal.

Edicions locals