La fotografia d'aquell estiu

Periodista cultural

El tiet l’esperava al pati del Col·legi El Jardí amb la bossa de quadrats blancs i grocs, amb el nom gravat amb punt de creu que li havia brodat l’àvia. A dins, la Mariona, hi trobaria una llesca de pa de motlle tallada per la meitat acompanyada de dos trossos de formatge. Mentrestant, a una de les aules, la Mariona esperava, impacient, que la busca dels segons del rellotge accelerés el ritme d’aquella tarda de divendres. Quedaven només cinc minuts perquè sonés l’esperada sirena. Tic, tac, tic, tac....

Ja feia estona que la taula del set, presentada en forma de problemes, havia passat en segon terme i la impaciència era cada cop més present.

Aquell cap de setmana el seu tiet, que des de feia dos anys la vida l’havia obligat a ser el seu pare d’un dia per l’altre, li havia promès que anirien a visitar el poble on els seus pares s’havien conegut i on ella, durant els seus primers tres anys, havia aprés a nedar a contracorrent, entre roques i peixos que li acariciaven les cametes molsudes que començaven a xipollejar en aigües salades de la Costa Brava.

Un accident de cotxe havia posat fi als dies dels seus pares i, tot i que en tenia records molt fugissers, el Martí, el seu tiet, havia dedicat una estona diària per explicar qui eren i com s’havien estimat i descobert en aquell poble que havia vist créixer, durant quatre estius, la petita Mariona.

Riiiiing! La Mariona va ficar-se l’anorac i va carregar-se la motxilla a l’esquena per preparar-se per ser la primera de la fila. Un cop al pati, i després de localitzar el seu tiet, va dir adéu a la mestra que no va entendre l’efusió amb què, la silent Mariona, havia sortit amb tant afany a fora del pati.

El Martí i la petita Mariona van sortir d’El Jardí i enfilant el carrer Torres i Bages van pujar caminant fins a l’Hospital. Allà van trencar cap al passeig de la Muntanya on vivien des de feia tres mesos. Van pujar a l’àtic que el tiet havia llogat després de la separació amb la Sandra i van recollir la bossa per passar el cap de setmana a Calella de Palafrugell.

Abans de sortir de casa, ella va anar a la seva habitació per agafar una fotografia que feia dies que havia trobat entre les caixes del trasllat. A darrere, i escrit amb bolígraf, hi havia anotat “Agost del 2016”. Hi sortia una parella amb una criatura d’uns quatre anys a sobre les espatlles del noi. Tots tres sortien d’esquenes entre una gran multitud de gent i amb samarretes on hi deia “Blaus” i “Blancs” a la de la noia. A un costat de la foto s’hi entrevia una columna de la Porxada i més enllà una branca d’olivera. “Els teus pares i tu, Mariona. Jo mateix us vaig fer la foto fa dos anys”, va dir el Martí que recolzat a la porta havia observat l’escena amb els ulls negats. “Tenies quatre anyets acabats de fer i el teu pare et va comprar un gelat de gel. Feia molta calor i la teva mare patia perquè el gelat no parava de gotejar i vas estar a punt de tacar una dona".

La Mariona escoltava el conte fet a mida en què ella n’era la protagonista. El Martí va seguir explicant anècdotes d’aquella foto i la Mariona, de cop, el va agafar de la mà i va dir que volia anar cap a Calella. A mig camí, van parar a una àrea de servei. Ella, decidida, va anar al congelador on hi havia alguns gelats. L’oferta no era massa abundant al tractar-se de principis de gener.

“En puc agafar un?”, va preguntar tot assenyalant un espiral de colors de gel.

“Ara vols un gelat?”, va preguntar el Martí estranyat.

“Sí. Vull sentir-los com riuen mentre faig regalims. Tiet, com reien els papes?”, va preguntar mentre aguantava el gelat.

Edicions locals