La desconfiguració de Granollers

Artista granollerí

Jo he vist coses que molts de vosaltres no heu viscut. O potser sí. I ho recordareu: com era Granollers fa molts anys. Quan fèiem vida al carrer, a la plaça, i ens coneixíem tots els del barri, i ens dèiem el nom, bon dia o bona tarda, i els botiguers feien de botiguers. Sempre darrere el taulell, obert a tota hora, qualsevol dia de la setmana. I tot era de proximitat sense dir-nos la paraula de proximitat, i tot era de quilòmetre 0, sense dir-nos-ho. El paisatge urbà era el que era i nosaltres, ciutadans de Granollers, vam anar configurant la ciutat.

A estones jugàvem a la Porxada o bé fèiem Carretera amunt i avall. Trajectes curts, però amb molta vida ciutadana. La vida al carrer. Fer ciutat i conèixer als veïns. Intentàvem mantenir el "caràcter" de les ciutats renaixentistes, evitant tant la caòtica indiferenciació d'espais (centre comercial, zona residencial, etc.) de gairebé totes les capitals europees que tan admiràvem, com la monòtona i anònima depredació dels suburbis americans que veiem al cinema. I aleshores va ser quan vam crear la ciutat moderna que va ser un producte d'uns ciutadans (polítics, constructors, etc..) que ja no la reconeixien com a seva i de la qual, ara, som esclaus. La ciutat alienada no actua com a mediadora, sinó com a divisora entre els homes. En ella no hi ha –o n'hi ha molt pocs– espais significatius de les formes de vida dels seus habitants: tot és esplendidesa comercial o anonimat. Els automòbils, els bancs o els anuncis van formar, fins fa poc, els espais significatius que només en els pobles existeixen encara: la casa "pròpia", el cafè, el passeig...

Ara hi ha el retorn a l'origen de la ciutat renaixentista. Intentem no utilitzar el cotxe, les oficines bancàries van desapareixen, i els anuncis els tenim en aquest artefacte que tot ciutadà porta a les mans: el mòbil. Per tant, ara ens pertoca "inventar", però no per a crear mons nous, sinó per a recuperar la ciutat i lliurar-la als seus ciutadans. Recuperar la ciutat: gran tasca política, implicada i complicada en la labor, no solament estètica però també estètica, de donar forma a la vida pública. Però ja sabem que no ho permet, desgraciadament, el règim politicoeconòmic occidental en què la forma dels objectes i de les ciutats està determinada cada vegada més, des de fa molt de temps, per l'especulació dels terrenys i per l'"estilisme" comercial, la funció del qual és "seduir" immediatamen.

En mans d'aquest poder i interessos dissolents, el paisatge de la ciutat es transforma. Es desconfigura. I els ciutadans ja no ens hi reconeixem. El glamur dels símbols comercials (marques) destrueix tot equilibri o harmonia i només contrasta el caràcter afrodisíac dels centres comercials amb el caòtic i sòrdid ambient humà. Ja no ens reconeixem dins del nostre hàbitat.

Jo he vist coses que molts de vosaltres no heu viscut. O potser sí. Jo he viscut en un barri on les coses es deien pel seu nom: a la meva plaça, la plaça de les Olles, hi havia el Bar Juan, Can Potafanc, Can Torreta, ca la Ventureta, el barber Dalmau, Can Gorina, Can March, Can Font, Can Nitus, Ca l'Artigues, Can Malàs, Ca la Paulina, Can Baldufes i ca la Canal. En aquest perímetre de ciutat es va anar desconfigurant a mida que el botiguer va desaperèixer i es van transformar ( seguint el mateix ordre) en Nuanno, Krater, Torras sabates, Pelltolrà, bynins, orxateria Les Olles, Can Font (encara hi són!), Pinkie, Smart Covers, Pep Llassera, MobilCenter, Claires, AG-25, Colomina.... Podem seguir pel carrer Santa Anna: Can Bonany, Alesan, forn de pa ca l'Àngels, Dr. Torrents (metge del barri), Can Puig/Butano, ca la Narcisa, Can Galbanys, Can Torrents, Canal sabater, ca la Monràs (modista), ca la Carme Puig, ca l'Encarna (modista), ca Doña Inés, can Mayol, Can Tió, Casademunt, Can Marmé (lleteria), Can Biel, Duran (joier), Can Sanalla (sastre), Can Baldiri, Rei d'Or (queviures) i es van transformar (seguint el mateix ordre): Tentazioni, Women Secret, Dormity.com, Game, Mango, Africa, Tramas, SystemAction, Agudo, Carles, Africa-bis… Més o menys.

Solució política, certament, no n'hi ha, però sí que hi ha una condició política: un règim per al qual importi més el medi en què viu i es fa el ciutadà, que no pas la lliure iniciativa que comporta un desgavell molt important a la recerca d'una solució estètica perquè la ciutat que ens ha tocat viure sigui més agradable i més humana.

Edicions locals