El nou mapa de la burgesia catalana

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Fa uns dies vaig llegir un article d’opinió del catedràtic d’economia política i expresident de l’elitista Cercle d’Economia, Anton Costas, que el titulava Burgesies regionals desarmades i en què, en síntesi, intentava donar resposta al que, segons ell, és una pregunta recurrent a totes les conferències, col·loquis, etc, que es fan sobre què denomina “la situació catalana”, i que, al seu paper no és altre que interrogar-se sobre el “perquè la burgesia catalana no va frenar la deriva independentista del nacionalisme català i va consentir el procés”. Qüestió que, encara diu, per acabar de reblar el clau, més que pregunta és una denuncia.

Vagi per endavant tot el meu respecte i consideració al senyor Costas com a professional, malgrat que, com a opinador, no li tinc el mateix mirament. I dit això, i entrant en el fons de la qüestió, el propi plantejament del tema ja em sembla prou indicatiu d’aquesta mena de torre d’ivori en la qual viuen tancats massa de les persones que pel seu reconeixement públic i social i per la seva preparació intel·lectual, haurien de fer de far i aportar un xic llum a tanta confusió, però que, aïllats com estan de la realitat, lluny d’ajudar a la clarificació, el que fan és introduir encara més desori. Perquè jo, i com jo crec que molts dels que em llegiu, haureu estat en molts col·loquis, en moltes conferències, en moltes tertúlies, etc. entorn d’allò que, per entendre’ns, podem acceptar de denominar, com fa ell, “situació catalana”, i en molt poques, per no dir en cap, s’ha suscitat la pregunta que ell formula entorn de la burgesia catalana. Segurament aquesta deu ser una pregunta recurrent a les tertúlies del Cercle d’Economia o del Circulo Ecuestre que freqüenta el senyor Costas, però de debò algú pot creure que la gent que s’asseu a les butaques d’aquests llocs representa la realitat de Catalunya?

Un cop dit això però, haig de dir també que, malgrat un cert deix d’enyorança que es desprèn en alguna part del seu article, com quan reconeix que sí que van intentar influir (alguns fins i tot, i només és una apreciació personal meva, crec que passant-se de frenada en els moments cabdals, com certs suposats empresaris i algun notari que es van acostar al Lehendakari, volent penjar-se la medalla d’una tendenciosa mediació que ningú els hi havia encomanat) però que no se’n van sortir, fa un bon anàlisi (tot i que sembla que amb un cert to de lamentació) i el conclou afirmant que aquesta burgesia catalana no va ser capaç de frenar l’independentisme unilateralista (menys mal que no diu “cop d’estat”) perquè quan és va posar en marxa el 2010 (criteri de data que no comparteixo) aquesta burgesia ja no existia o, al menys, havia perdut la influencia política (s’oblida de dir que, la majoria, també econòmica) que havia tingut en el passat.

Malgrat l’encertada conclusió final, l’anàlisi em sembla, però, mancat de rigor històric, ja que en cap moment fa referencia al que ha estat l’autentica burgesia catalana que durant tant de temps ha ostentat directa o indirectament el poder (aquí em ve a la memòria el mític llibre del malaguanyat Jordi Solé-Tura, Catalanisme i revolució burgesa) nascuda al rebuf de la Renaixença, amb la industrialització com a teló de fons i que va tenir en Prat de la Riba el seu màxim impulsor; aquella burgesia dels prohoms del tèxtil, de la indústria alimentaria o del cuir; aquells empresaris paternalistes, només catalanistes però mai independentistes, que van donar lloc a tota una “casta” que ha arribat fins als nostres dies, que segurament és va acabar amb el President Mas, i que algun nostàlgic pensa que encara es pot mantenir. En canvi a l’article del professor Costas sembla que només és fa referencia a aquella nova burgesia sorgida de l’enriquiment, sovint il·lícit, que determinades famílies van aconseguir a l’empara del regim franquista (sense ni tant sols pensar, tampoc, en aquella altra que va representar l’anomenada gauche divine), i que si han arribat fins els nostres dies és perquè la mal anomenada transició es va cuidar de protegir-los adequadament. I aquesta és la part de la burgesia catalana que menys incidència ha tingut en el esdevenir del país.

Però, seguint amb la conclusió final de l’article d’en Costas, certament avui, sigui pel que sigui, ja pràcticament no queda a Catalunya cap burgesia amb capacitat per incidir en la política com s’havia fet d’antuvi; i només faltaria que encara fos així. Sortosament val la pena, ni que sigui per això, que els temps hagin canviat. Aquells “amos” (més que empresaris), aquelles grans famílies catalanes, que abans feien i desfeien voluntats sobre els líders dels partits polítics, avui han deixat pas a un altre tipus d’empresari que res té a veure amb allò que sembla que tan enyoren alguns. I per extensió, això ha comportat la desaparició d’aquella burgesia vuitcentista, i la seva substitució per una burgesia molt més moderna i ampla, no solament en quan a extensió quantitativa dins la societat, sinó també en quan a mentalitat i diversitat de pensament. Però això ni és d’ara ni té a veure amb el procés independentista. La substitució és va començar a produir ja fa molts anys, amb el canvi dels mètodes de producció, la implantació de les grans multinacionals i l’aparició d’un nou teixit empresarial conformat, fonamentalment, per petites i mitjanes empreses i, sobretot, per microempreses.

Certament encara hi ha gent (segur que a tots ens venen al cap alguns noms) que encara creu que pot tenir una influencia important i que pensa que hi ha d’haver algun que altre partit polític que ha d’estar al seu servei (no tan personal com de classe), però això és com veure Retorn a Brideshead. La decadència d’aquell món anglosaxó, encara que tard, també ha arribat a Catalunya. I aquest és un viatge sense retorn, per més que algun cavista, algun joier o algun llibreter ho vulgui negar amb insistència.

Edicions locals