Aquelles flors seques

Periodista cultural

El pas feixuc, amb l’ajuda del bastó, no impedia que cada tarda, abans que el sol de gener tanqués la jornada de llum dels dies curts d’hivern, la Lola sortís de casa a fer un volt. Feia més de 40 anys que vivia a prop de les piscines del Crack, a tocar d'El Xiprer, i en feia prop de tres que repetia, aquest ritual, cada tarda abans no es fes fosc.

La Lola va ficar-se l’abric, la bufanda que ella mateixa s’havia teixit durant les llargues i fredes nits d’hivern i abans d’agafar la bossa de mà i la corretja del Xot, un gos petaner que li feia més companyia que el propi fill, va calçar-se unes bambes que havia comprat el dijous passat al mercat.

“Xooooot, anem!” –va cridar mentre obria la porta.

De l’altre costat del passadís, en va sortir un gos esverat que va recórrer l’espai com si hi passés un llamp. Fidel a la cita de cada tarda, va esperar que la Lola el lligués per sortir a fora al carrer i dirigir-se a aquell indret que cada dimarts visitaven plegats. Només els dimarts, des d’aquell 26 de setembre.

Un cop al carrer, la Lola, recolzada al bastó i amb el Xot esperant a iniciar la marxa, va mirar enlaire. El cel oferia una simfonia de colors en què el taronja i els tons més rogencs semblava que competissin per regalar l'espectacle visual, digne de fotografiar i omplir els comptes d’Instagram del jovent de la ciutat.

Quedaven un parell d’hores de llum del dia. Van enfilar el carrer Veneçuela fins arribar al Tanatori. A fora de l’edifici ningú semblava voler mostrar les emocions dels qui protagonitzaven les pantalles de l’interior, a través de lletres il·luminades d’una llum espantosa. La vida semblava seguir el seu curs habitual per quatre dones que feien la cigarreta tranquil·lament mentre planejaven la calçotada del cap de setmana.

La Lola i el Xot van seguir caminant fins arribar a la porta del gran regne dels morts. El Jacint descansava en un dels espais d’aquella ciutat d’escales i rengleres de quadrats, des de feia tres anys. Aquella tarda, però, la Lola no li va explicar com havia passat la setmana. Aquell matí, la seva jove, la Marta, l’havia trucat desfeta a sanglots i llàgrimes perquè el seu fill, el Pau, es debatia entre la vida i la mort a la UCI de l’Hospital de Granollers.

“El Pau va tenir un accident. Està en coma des de fa tres dies. La Marta no me’n volia dir res, la mala pècora. Avui m’ha trucat. A vegades oblida qui el va portar el món i no qui li escalfa el llit. El veí del tercer segona, en Paco, m’hi ha apropat amb el cotxe. Ja saps que mai he suportat els hospitals. Hi he estat 10 minuts. El nostre Pau, el que sempre ens feia córrer quan saltava els marges i corria desbocat amb aquella energia espatarrant, tenia els ulls tancats i un costat de la cara ple de ferides obertes arrel de l’accident de moto que ha tingut. No m’hi he pogut estar, Jacint. No he pogut. I he marxat cap a casa. Amb un taxi que he demanat a unes noies de recepció.”

Desconsolada, la Lola va recolzar el bastó a la paret i va treure el ram sec que adornava la làpida. Va netejar les restes de fulles que havien caigut durant aquella setmana. De cop, va sonar el mòbil. Amb dificultats va recolzar-se a la paret i va despenjar. Aquella trucada no l’oblidaria mai més.

La Lola va deixar caure el bastó a terra. Les llàgrimes retingudes li ennuvolen la vista fixada a la placa. Aviat l’haurien de retirar de nou.

Edicions locals