Centralisme i poder

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Permeteu-me d’entrada una llicencia: el centralisme és consubstancial al poder. Ja sé que això no és una veritat absoluta, però se li assembla força.

I quan parlo de centralisme i poder no ho faig només des de la vessant política, que és on gairebé sempre s’aplica el terme, sinó des de qualsevol parcel·la o lloc de la vida on hom pot gaudir d’un espai més o menys gran de poder i on existeix, com a manera comú de fer, la concentració del poder. Perquè el centralisme no és quelcom subjectiu sinó que, com deia en Sebastià Salellas, és un fet objectiu propi de qualsevol organització o estructura moderna del poder, a la que molt sovint s’arriba quan s’aconsegueix el poder i desprès d’haver sigut profundament descentralitzador quan no és tenia. I com a fet objectiu, penso que no és just voler-lo etiquetar, com és fa sovint sobretot quan ens referim a l’esfera de la política, com a propi d’unes classes socials determinades,  d’unes ideologies concretes o d’uns llocs, uns temps i uns espais prefixats. Tot i les dificultats teòriques i metodològiques que comporten les disquisicions sobre la concentració del poder (aquí podríem debatre sobre conceptes claus com la inducció a la submissió, la modificació de les conductes dels altres, l’obtenció del màxim d’adeptes, la creació de cercles viciosos, l’aprofundiment de les desigualtats, etc.) crec que no és cap fet concret, específic ni aïllat, sinó que, en la època contemporània ja és un fenomen global, intemporal, interclassista i  multidimensional i, com a tal, cal analitzar-lo per entendre’l en la seva plena dimensió.

El centralisme, tot i els recels i preocupacions que suscita, ha servit sempre al poder, amb total independència de qui el té, alhora que sempre ha estat utilitzat per ell. Es un fenomen de win-win. Perquè fonamentalment el centralisme és la tendència a concentrar l’autoritat i la pressa de decisions en un grup reduït de persones (normalment conformat per persones amb amplis lligams interpersonals) i, fins i tot, a voltes, en una sola persona, com succeeix, la majoria de vegades, en àmbits, estructures i organitzacions econòmiques, empresarials o socials, i no sols polítiques, on a la persona que ostenta el poder màxim li resulta difícil de delegar. I tot i que, com a fenomen polític teòricament ha anat minvant des de la revolució francesa en que és va considerar com el sistema de moda, fins als nostres dies en que la teòrica moda sembla ser la de parlar de descentralització, en canvi com a fenomen social i econòmic a anat creixent en la mesura en que creixien les grans organitzacions empresarials i les mitjanes i petites s’anaven conformant com aquelles, de la manera més mimètica possible, i la consecució d’objectius es convertia en el seu “leitmotiv” i en el màxim exponent de l’eficàcia i l’èxit. I això és així perquè la societat i les seves estructures, des dels més complexos sistemes polítics fins a les més simples organitzacions empresarials, han crescut extraordinàriament en dimensions i funcions i cada augment d’aquestes característiques es resol amb un creixement de l’aparell burocràtic, tal com deia el gran mestre Norberto Bobbio,  és a dir, d’un aparell amb una estructura jeràrquica i no democràtica, amb un poder descendent i no pas ascendent. I aquesta jerarquització i burocratització i aquest factor descendent és el que contribueix necessàriament a la persistència del centralisme, ans el contrari, la manca del mateix i, per tant, la consolidació de la dosificació i l’equilibri en el repartiment del poder, podria comportar el debilitament de qui l’ostenta.

Però més enllà d’això, crec que el centralisme també té molt a veure amb la condició humana, entesa no tant en el seu aspecte sociològic o filosòfic, sinó com a fet puntual en relació, per una part, al  que dona de pertinença a una elit i, per altra, a la desconfiança que tenim interioritzada les persones en relació a que siguin altres qui prenguin decisions que afecten a la nostra esfera de domini o poder; a la voluntat i necessitat de control absolut que tenim sobre tot allò que considerem que està sota la nostra competència. En definitiva, a la sensació de benestar que es té quan es percep que tot ho tenim sota control. I per això delegar, la paraula que sempre prenem com a exemple quan parlem de descentralitzar, la majoria de vegades s’acaba convertint en quelcom relatiu, perquè, al meu entendre, la nostra condició personal no està feta per confiar excessivament en que d’altres facin, i ho facin bé, allò del que se’ns pot responsabilitzar. És en aquest sentit doncs, en el que afirmo que la condició humana té molt a veure en el manteniment, al llarg dels temps, del fenomen del centralisme o la concentració de poder, car al llarg de la historia ha quedat ben acreditat que el que presideix l’obtenció i el manteniment del poder i d’aquest rol tan apreciat que se’n deriva i que s’ha vingut a denominar com a “lideratge”, habitualment hom ho entén des de la perspectiva de prevalença d’un procés de dominació del que és difícil que escapi sense la recança de perdre allò que tant li ha costat assolir.

Edicions locals