Montserrat 1971 –una anècdota–

Requetè fou l’organització paramilitar del carlisme creada a principis del passat segle. Durant la Guerra civil espanyola, entre els terços de requetès que van combatre al costat de Francisco Franco n’hi havia un de català, el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat (1936-1939). Allà dalt, a prop del Monestir, encara avui hi ha una escultura d’un requetè estès a terra i agonitzant, alguns l’han batejat com el Valle de los Caídos català.

Però deixem-nos de coses serioses i de mal gust i anem de cara allà on jo vull anar i al què vull explicar. Era el cap de setmana del 8 i 9 de maig de l’any 1971, Franco era ben viu i a Montserrat, els carlins celebraven una d’aquelles concentracions en honor als membres del terç morts en combat contra els defensors de la República, dels rojos, com deien ells.

La casualitat va voler que a la muntanya màgica i aquell mateix cap de setmana, es celebrés la romeria de la Parròquia de Sant Esteve de Granollers. Entre la colla de granollerins que hi va pujar, n’hi havia alguns que hi anaven, per damunt de tot i com era normal a la seva edat, a passar-ho bé, deixeu-me dir noms: Oriol Murtra, Josep Saperas, Modest Arimany (Metu), Marc Ricart, Frederic Font, Jaume Gené, Amadeu Barbany, Josep Lluís Arimany (Joe), Sagi Tarbal, Teresa Llobet, Rosa i Joan Pocurull… La majoria d’ells quedaven emparats sota el mantell protector del matrimoni Pocurull-Esclusa, en Sidru i la Maria eren una mica els responsables d’aquella colla o, si més no, els que posaven una mica de seny entre tota aquella rauxa.

Docs bé, era diumenge molt d’hora, i sota d’una de les finestres de la cel·la on dormien un grapat d’aquells adolescents granollerins, desfilaven els requetès, homes fets i forts, de camisa arremangada i braços d’estibador de port, tots portaven gorra vermella i marcaven el pas amb decisió i a la vegada. I els granollerins que es desperten i els granollerins que s’aboquen a la finestra amb cara de son i en Joe que li diu al Metu: - Tu que saps xiular, fot un xiulet fort. I ell que en sap, el fa i immediatament després en Joe crida vàries vegades: - Ei, el de la boina roja! I els de Granollers que miren avall i els carlins que miren amunt, i els de Granollers que riuen i els carlins que no riuen gens. Aleshores, trenquen la formació i després d’una nova mirada a la finestra, “todo controlado camaradas”, entren a l’edifici amb pressa i en manada. En Joe, en Metu i en Jaume Gené, des de dalt els veuen entrar a l’edifici i surten de la cel·la a tota velocitat mentre els altres es queden a dins perquè, diuen, ells no han fet res. I m’expliquen els culpables que amagats, veuen pujar la “manada” escales amunt, entrar a la cel·la i crits i cops, alguns estomacats, l’esquena d’en Josep Saperas marcada pels ferros del somier i les ulleres de l’Oriol per la finestra.

Aquell dia els van acollir a la badia per por a noves represàlies i l’endemà, dilluns, mai hi havia hagut tants pares i mares esperant la tornada dels fills d’una sortida de cap de setmana. Aquella setmana, periòdics com la Comunitat Cristiana o el Telexprés es van fer ressò de la notícia.

Avui, 48 anys després, l’Oriol ja té ulleres noves, en Josep ja no du el somier marcat a l’esquena i ja fa anys que en Joe ha après a xiular, gairebé tan fort com encara ho fa en Metu.

 

 

Edicions locals