Enquestes, quàntica i eleccions

Regidor i portaveu del grup municipal del PDECat-Demòcrates de Granollers.

Recordo bé la nit del 25 de novembre de 2012. CiU, després de mesos en què les enquestes es debatien entre si obtindria o no una majoria absoluta, perdia 12 diputats i passava de 62 a 50 escons. Va ser, probablement, el meu despertar sobre les limitacions de la demoscòpia. No és que les enquestes no haguessin encertat el nombre exacte de diputades i diputats, és que ni tan sols havien encertat la tendència electoral, que preveien a l’alça.

Des d’aleshores, no només he seguit les enquestes amb un escepticisme creixent, sinó que m’he anat informant sobre la veritable naturalesa de les mateixes en la política actual. Un bon estratega polític, de formació científica com la meva, una vegada me les va equiparar a la Quàntica. En aquest àmbit confús de la ciència, al prendre una mesura del sistema, se l’altera. Perquè ho entengui tothom: és com si al posar el termòmetre a algú, no només estiguéssim coneixent la seva temperatura si no que l’estem canviant.

Té força sentit, si ho penseu. En primer lloc, pel disseny de les enquestes es poden orientar determinats resultats. Fent-vos 3 o 4 preguntes sobre un tema, convenientment orientades, podria condicionar la resposta de la 5a pregunta que us fes. Però és a que, a més, en publicar el “resultat” d’una enquesta, l’estem convertint en paper mullat. Per la senzilla raó que hi ha molta gent que, incomprensiblement, condiciona el seu vot al que li diuen les enquestes.

És un votant que sofistica la seva elecció en base al que li diuen que votaran els altres. “Com que a les enquestes em diuen que A i B estan frec a frec i C una mica més enrere, com que no vull que guanyi A, votaré B encara que la meva opció seria C.” Això té un risc molt elevat d’arribar a la nit electoral amb un elector amb les mans al cap al descobrir que ni A ni B estaven tan frec a frec ni C tan despenjat, i que ha acabat votant en una clau que només era una hipòtesi que no s’aguantava per enlloc i que només responia a la voluntat, precisament, de condicionar el vot en un sentit o en un altre. Sentir-se utilitzat, com a votant.

Quin és l’antídot contra això? Votar com sempre s’ha votat: seguint les pròpies conviccions. El favor més gran que es pot fer a la democràcia i a un mateix, com a elector, és exercir el vot fent-ho per aquella opció que millor ens representi i que voldríem, sigui quin sigui el resultat final, que fos la guanyadora. Serà la manera que aquell dia, el de les eleccions, passi el que passi dormirem amb la consciència tranquil·la. Diuen els cànons que hauria d’acabar demanant-vos el vot per la meva opció, però us ho diré de forma coherent al que us he explicat: votaré Junts per Catalunya, la Laura Borràs, en Jordi Sànchez, perquè em representen. I vull que guanyin.

Edicions locals