El judici al procés

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Vagi per endavant que penso, com Gonzalo Boye, que la causa especial 20907/17 del Tribunal Supremo, l’anomenat judici al procés, i de la qual es desenvolupa ara la fase de judici oral, no és més que un tràmit previ i obligat per arribar al càstig final. I que també crec, com en Jaume Alonso-Cuevillas, que la sentencia encara que potser no esta escrita, si que està decidida. I personalment, i fins i tot vaig més enllà, opino que està decidida des d’abans de que comences aquest simulacre de judici. I si això és així, com em sembla que majoritàriament tots ho pensem, en aquest judici els fets no és que importin poc, és que no importen gens Per això, i des d’aquesta perspectiva, em resulta difícil entendre l’estratègia de les defenses i, per tant, dels seus clients, els encausats, amb els que haig de pressuposar que actuen amb plena sintonia. Em resulta difícil d’entendre com han plantejat el judici com si és tractes d’un judici normal on s’estan jutjant delictes comuns (molt en especial pel que fa a una de les defenses en concret, que a arribat a l’extrem de declarar públicament que “aquest judici el podem guanyar i que el jutge Marchena és imparcial i equànime), obviant la presumpta inutilitat d’aquesta manera de fer que l’únic que aconsegueix és posar-li les coses fàcils al president del Tribunal i a tot l’aparell estatal que ha imaginat aquest procés des de la venjança i l’escarment.

Ja fa molts anys, 51 exactament, l’advocat francès Jacques M. Vergés, va publicar un llibre titulat “Estratègia judicial en els processos polítics” que quan jo estudiava era d’obligada lectura i del que sembla que les noves generacions no en deuen tenir coneixement. Vergés en el seu llibre deia que hi havia dues maneres o estratègies en els processos polítics: simplificant i esquematitzant, una era la del judici de connivència i l’altra la del judici de ruptura. En els processos de connivència és respecta l’ordre establert; l’acusat es declara no culpable i nega els fets; tot el judici és desenvolupa sota les regles formals predeterminades per la llei processal vigent i les que en cada moment va determinant el Tribunal; és a dir, hi ha un respecte total a les regles del joc perquè s’accepta la legitimitat de les lleis per les que s’és jutjat i la competència del Tribunal. Per contra en els processos de ruptura, que sempre sorprenen i descol·loquen als jutges (com van posar en evidencia els dos membres de les CUP que van deposar com a testimonis), que no solen estar preparats per afrontar-los, els acusats no accepten les regles del joc, posen constantment en qüestió la validesa de les lleis i del tribunal i s’erigeixen descaradament en acusadors d’un estat o d’un sistema injust, intentant desemmascarar el caràcter escandalós de la justícia que vol castigar-los. En un procés de ruptura els fets i les circumstancies de les accions queden en segon pla; en primer pla hi ha la impugnació total de l’ordre establert.

Certament en aquesta simplificació dels extrems que acabo de fer hi ha lloc per molts matisos, perquè mai és total la ruptura ni mai és total la connivència. I en aquest judici del procés fins i tot podríem dir que en molts moments les defenses (excepte una) intenten alguna estratègia de ruptura. Però des de el meu parer és molt insuficient. Hi ha massa acceptació i resignació de l’ordre establert que imposa el president del Tribunal i això fa que pels qui pensàvem que aquest havia de ser el procés de ruptura més gran de l’historia de l’estat espanyol, ens trobem, passades ja tantes setmanes des de el seu inici, en que està sent un clar procés de connivència.

Potser això amb el temps (encara ens queden moltes setmanes de judici) anirà canviant, com va canviar als Estats Units el procés contra els Rosenberg quan va anar adquirint ressonància mundial, tot i que personalment no soc gaire optimista al respecte, perquè se que embarcar-se en un procés de ruptura és molt difícil d’acceptar, tant pels advocats, que poden veure compromeses les seves carreres (no oblidem que Lenin deia que els juristes eren la gent més reaccionaria del mon), com pels propis acusats que la majoria de vegades, tot i sabent que els judicis polítics no tenen res a veure amb els judicis comuns, creuen que la seva innocència o l’absència de proves, els donarà la raó si porten les coses pel camí reglamentat i, ans el contrari, si gosen desafiar al Tribunal, el resultat pot ser nefast per ells. Tot i això però, cal remarcar que al llarg de la historia, en els judicis polítics els processos de ruptura han resultat més eficaços que els de connivència i, com deia Jacques Vergés, en termes de penes de mort (avui per sort abolida) han estat molt menors en aquells casos en que s’han plantejat processos de ruptura.

I acabo amb una reflexió i una pregunta. El que determina l’estil del procés és l’actitud dels acusats de cara a l’ordre públic. Si l’accepten el procés és possible i s’instaura un diàleg entre l’acusat, que s’explica, i el jutge, de qui s’accepten els valors i la manera de conduir el procés. Per contra, si ho rebutja, l’aparell judicial és desintegra i apareixen a la llum totes les falles i contradiccions de l’estat a qui representa. Què és el que més interessa als acusats i què és el que més interessa al moviment independentista?

Edicions locals