Viure a la carta

Educadora social i infantil. Coaching familiar

Aquests dies de l’Ascensió, tafanejant l’Instagram, m’he adonat que els meus amics estaven dividits, alguns gaudien de la Passada, la Mostra Gastronòmica i altres activitats a la ciutat, i molts altres estaven a Palamós, Estrasburg, Londres o qualsevol altre lloc del món. I és que hi ha una part de la ciutat que no entén gaire aquestes festes i decideix marxar. A mi personalment em sembla perfecte; no tothom és fan de La Principal de la Bisbal, tot i que la Porxada estava a petar. Està molt bé triar què podem fer amb el nostre temps lliure.

Jo el diumenge dinava amb un bon grapat d’amics, fent una sobretaula d’aquelles que s’estira fins que cal dutxar els marrecs i preparar les coses per l’endemà anar a l’escola.

Com no? –som una colla de frikis– Parlàvem del final de Joc de Trons. Alguns asseguraven haver signat perquè els guionistes tornessin a escriure una temporada final. Voleu dir? L’avi Salomó sempre em deia “la teva llibertat comença on acaba la de l'altre”. I tu ets lliure de veure la sèrie, ets lliure de dir si t’agrada o no... Però som lliures de dir que com que el final no era el que havíem imaginat, els guionistes han fet malament la seva feina? Començo a preguntar quin final és l’ideal, i 12 caps 12 barrets. Cadascú te un final diferent... Així, doncs, els guionistes què han de fer? Tants guions com espectadors?

Últimament ens estem acostumant a jutjar, i a exigir que les coses siguin com m’agraden a mi, sense tenir en compte si és adequat o si la resta del personal està d’acord amb el meu criteri, i molt menys a veure si devaluem o menystenim la feina i l’esforç d'altres persones.

Una mestra m’explicava, que uns pares li havien prohibit posar deures al seu fill perquè tenia molts extraescolars i no arribava. Un altre li havia fet una nota dient que el nen no faria educació física, perquè no l’hi agradava. I aquell pare que demanava que no el pressionessin gaire amb l’anglès perquè s’estressava… Classes a la carta, sense tenir en compte currículums escolars, objectius educatius i, molt menys, el criteri d’una professional, com la mestra. El que el nen vulgui i a mi em vingui bé. Al meu fill no li agrada fer matemàtiques, doncs que no en faci... ¿Pa' que?

El mateix passa amb el metge... que m’he de prendré això... no m’agrada el sabor, no m’acaba de fer res... al mecànic, al forner...

Si no t’agrada La Principal de la Bisbal, pots marxar a Lisboa... això es la llibertat, no exigir que els tècnics de Cultura tornin a programar l’Ascensió... Triar, no jutjar i acceptar que a la vida hi ha coses que no ens acaben d’agradar. Perquè viure a la carta crea unes expectatives que només ens porten a la decepció i a la frustració. Visca l’Ascensió! Plàcida, seràs la meva reina avui i sempre!

Edicions locals