Fa poc hem tingut eleccions municipals i la guerra de consignes i contraconsignes no servirà per assegurar, en algunes ciutats, una bona vida a la seva ciutadania. A moltes ciutats s’ha perdut molt més temps repartint cadires que analitzant projectes. No en tenim de temps! Cal treballar per encarar els moments convulsos que vivim i que ens esperen. Les ciutats pateixen els atzars de manera visible, donant concreció a problemes globals. Molts d’ells són d’abast impossible pels governs locals, però hi ha hagi marge per mitigar-ne alguns efectes. El marge d’acció dels governs locals pot ser més estret o més ample en funció de la valentia de tots els que han estat elegits, de les accions que emprenguin i condicionats per la implicació i compromís de ciutadans i ciutadanes.

La participació de la ciutadania pot fer-se més visible que enlloc en el govern de la ciutat. La major part de nosaltres no volem ser governats, desitgem disposar de llibertat i autonomia suficient per donar-nos les lleis que hem d’obeir, però sovint la mandra ens guanya i deixem que ens governin, sense ni tan sols qüestionar-nos com podem ampliar la llibertat, tan desitjada i poc lluitada, en allò que afecta la manera de viure i respirar quotidiana. Parlem de legalitat, de legitimitat de democràcia participativa, d’un munt de conceptes, però no anem a fons en res perquè en realitat no volem implicar-nos, fa mandra. La mandra, sí, ens guanya la mandra! A cada ciutat toca fer dissabte espolsar-se la!

A la ciutat que vull s’ha eradicat la mandra de la mateixa manera que se n’ha aniquilat el menyspreu, la barroeria, la manca d’honradesa, la fatxenderia i la crueltat. No hi vull botxins, cap ni un! No hi vull narcisos a la meva ciutat! Hi vull persones senzilles, invisibles que malden per donar visibilitat a les seves necessitats i desigs i que assagen fórmules noves de cooperació i ajut mutu. Hi vull projectes nous o recuperats per construir un autèntic esperit de ciutadania, que faci impossible o molt difícil el deteriorament humà i urbà que patim des de fa dècades. Henri Lefebvre, a El derecho a la Ciudad (1969, Península) deia “cal que sigui el ciutadà l’element principal de la ciutat” i encara: “el dret a la ciutat és el dret a transformar-la i no només el dret a fer ús del que hi ha”. A la ciutat que vull aquest dret a la ciutat ens empeny a treballar per viure-hi bé, tots. Ningú no pot quedar enrere!

La ciutat que vull és acollidora perquè la seva ciutadania es prepara cada dia per rebre els nous, aquells que convidem a passar-hi una estona o aquells altres que s’afegeixen a la comunitat de manera permanent perquè han decidit viure entre nosaltres, ampliant i renovant aquest nosaltres. La ciutat que vull és hospitalària perquè la seva ciutadania sap conciliar necessitats i interessos contraposats, sap exercir el deure d’acollida. La ciutat que vull troba la manera d’harmonitzar seguretat i llibertat, refugi i apertura, silenci i conversa, unitat i diversitat. La ciutat que vull té una ciutadania i un govern local que saben, conjuntament, trobar fórmules noves perquè ningú que no ho desitgi hagi de viure a la intempèrie.

La ciutat que vull és viver de pensament lliure i crític, niu d’art i cultura, cau de trobada i relació educativa, jaç de confluències, recer, també, per a qui vulgui viure en els marges. La ciutat que vull és laboratori d’una ciència i una tecnologia que no tiranitzen l’ésser humà sinó que s’hi posen al servei. És un espai en blanc per escriure-hi plegats un futur de llum tènue, sorolls apaivagats, aigua neta i aire respirable. La ciutat que vull disposa de projectes educatius singulars que en xarxa fan un projecte compartit, amb capacitat per facilitar el creixement i desenvolupament personal de cada ciutadà i cada ciutadana, en especial el dels infants i adolescents. A la ciutat que vull la seva ciutadania ha après a consensuar o dissentir sense malmetre la convivència quotidiana i ha entès que el conflicte forma part de la vida, que l’essencial no és viure sense conflicte sinó preparar-se bé per resoldre’l de manera que no provoqui víctimes i botxins. La ciutadania de la ciutat que vull ha fet de la conversa i el diàleg l’eina de construcció de convivència democràtica.

La ciutat que vull acumula i intercanvia més saber i experiències que coses i productes. Ha estat capaç d’anar deixant enrere l’asfalt per substituir-lo per noves fórmules urbanístiques que suavitzen la petja i permeten transitat per innombrables espais verd, permetent als més menuts transitar sense por, jugar al carrer i estar en contacte amb la natura sense sortir de ciutat. A la ciutat que vull els espais de trobada, siguin de feina o d’oci, són també espais de responsabilitat i de respecte cap a les altres persones, els animals i les coses. La ciutat que vull té alè humà, esperit de ciutadania, que dona hospitalitat i aixopluc a qui ho requereix. A la ciutat que vull s’ha fet acció visible el desig de la ciutadania de tenir cura de la pròpia salut i la salut dels altres. A la ciutat que vull ha guanyat la compassió, la confiança, la generositat i la gratuïtat, que s’han anat imposant per damunt de la tirania dels objectes i dels capitals que estan a punt de constar-nos la vida.