Parlem del totxo

Professora jubilada

Suposo que encara s’utilitza, el totxo, en la construcció. No se’n veu tant com temps enrere, quan parlàvem de la “bombolla del totxo”, és a dir, abans del 2007 quan, de sobte, i durant gairebé deu anys, a penes es van veure pujar edificis nous.

Actualment sí que en pugen, de nous, molts, i tots esperem que sigui per bé, perquè fer pisos no només beneficia els constructors, arquitectes, aparelladors, enginyers, paletes, peons, pintors, guixaires, serrallers, electricistes, etc. sinó que també beneficiarà, si els preus de compra o els lloguers són prou accessibles, als qui volen formar noves famílies, als qui han vingut de lluny buscant habitatges dignes, als joves que volen independitzar-se...

És clar que sí, com a ciutadana és una alegria sentir, als matins, el cant del treball, les veus dels paletes i altres, les màquines de tota mida, les grues...Que duri aquest ritme, però també espero que els nostres polítics elegits estiguin amatents i posin les mesures perquè no tornem al daltabaix que va començar el 2008 i que va deixar sense feina, o amb molt poca feina a tants i bons professionals. Espero que tots els responsables, entitats financeres incloses, evidentment, s’ocuparan de controlar-ho.

I ara passo, si voleu, a ser egoista, còmoda, i a parlar de com vivim un grup de veïns- no pas els únics per la quantitat de grues que poblen el nostre cel granollerí- com vivim, doncs, el fet de tenir les obres just a tocar de les nostres parets. Cal fer fonaments valents i les màquines retrunyen talment com si et foradessin la base del propi edifici. Per a aquesta tasca es necessiten unes màquines -no en conec el nom- enormes, que agafen paletades de terra, d’aigua, i omplen les finestres d’esquitxos de fang. No ho fan pas expressament, són màquines difícils de controlar, ho sé. És clar, la cançó del treball, que a mi m’ha agradat des de molt petita, escoltat de tan a prop, no sona harmoniosa, sobretot quan funcionen excavadores i trepants. I ara, a tot aquest enrenou hi sumeu la pols i la calor d’aquests darrers dies, insuportable, i tindreu una idea aproximada de com ho vivim els veïns.

I, malgrat tot, haig de dir que em fa il·lusió veure créixer les parets i la resta, sobretot les que faran un servei sanitari important. Espero viure uns anys més per veure-les totes acabades; les que ens toquen tan de prop i les que no ens toquen, però que també hi són, essent útils als granollerins les unes i amb els pisos habitats i amb persones raonablement contentes vivint-hi, i si la construcció ho permet, amb plantes als balcons o finestres. Sobretot, que puguin pagar-los sense hipoteques que els ofeguin o amb lloguers prou raonables. Amén.

Edicions locals