La revolució i nosaltres que tant la vam estimar

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Crec que era la Jenny Diski qui va dir que mai se sap en quin minut de quina hora de quin dia, comença una revolució. Posteriorment, el politòleg americà Sheldon Wolin, que ens va descobrir en Vicent Partal, ens ha donat a conèixer el terme de “democràcia fugissera” (o “democràcia escapant” o “disruptiva” o “fugaç” o qualsevol altre adjectiu que considereu més adient, per la dificultat que comporta traduir el terme original de “fugitivy democracy”), que m’interessa força més que el de “totalitarisme invers”, que també ha encunyat i que, personalment, el dono per amortitzat. Perquè, a aquestes alçades, no hi pot haver cap dubte de que el món en què vivim està presidit per aquest concepte (pel qui no el conegui i en vulgui saber més, el remeto a l’editorial de Vilaweb del passat 4 de juliol).

La “democràcia fugissera” en la definició d’en Wolin, i tal com ho diu Partal, parteix del principi que als nostres països del món occidental, per més que vulguem creure el contrari, la democràcia no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i, encara menys, de l’econòmic. Però en aquest engany, sostingut en el temps, de fer-nos creure el que no és, hi ha moments en que apareix i esclata, de sobte, una verdadera “democràcia fugissera”. Això passa molt de tant en tant, i no és pas res que sigui fàcil, sovint ni habitual i, sobretot, és difícil saber d’on ve i on comença. Com es va iniciar l’enderrocament del mur de Berlín? Qui va donar el primer cop de mall? Qui s’ho pensava el dia abans? No hi ha respostes a moltes d’aquestes preguntes però el cert és que aquell fet va esclatar de sobte i, la conseqüència, va ser l’esfondrament final de tot l’imperi soviètic.

Hi ha moments en que les coses esclaten i les elits perden el poder, i això, normalment, no sorgeix mai a partir dels polítics (que, vulguem o no, formen part de les elits), sinó que surt de la base, i és un moment (no el “momentum” que diu el President Torra, que això ni existeix ni existirà) en que tot pot canviar si, realment, com va passar a Berlín (i no com va passar aquí l’octubre del 2017 o en allò que es va denominar el 15-M i que el poder va saber revertir i canalitzar a partir de la creació d’un partit polític ad hoc), la gent sap seguir i prosseguir fins al final i no s’acovardeix i és rendeix davant les primeres envestides de l’adversari. Quan la societat esclata i és comparteixen unes hores o uns dies, en els que es prioritzen els interessos comuns de tota la població, a partir d’un fet disruptiu, s’ha de saber aprofitar, perquè moments d’aquests la història no ens en regala gaires.

Com en Wollin, no tinc cap recepta per guanyar res, però els que ja tenim una certa edat, recordem que hi va haver un temps en què alguns vam lluitar per canviar el món, fins que, malauradament i com és diu habitualment, el món ens va canviar a nosaltres. Però, malgrat això, no crec que cap dels que vam gaudir i patir en aquells temps, ens en penedim, tot i que aquest esforç personal només hagués servit perquè, molts dels que aleshores no van arriscar res, desprès hagin pogut viure tota la vida de l’erari públic. I com que no ens en penedim, tots aquells que vam ser-hi, si ens reclamen per gaudir d’un altre moment de “democràcia fugissera”, tot i l’edat, serem a primera fila per procurar que, aquesta vegada, no sigui com les anteriors i aconseguim arribar fins al final. Només fa falta que ens crideu. I que sigui aviat, que demà serà tard.

Finalment només dir que el títol de l’article l’he manllevat d’un antic llibre d’en Daniel Cohn-Bendit, que per qui no el conegui o l’hagi oblidat, va ser un dels líders d’aquella “democràcia fugissera” d’aquell mític maig del 68 a França, que tampoc va arribar enlloc.

Edicions locals