La nova estrella catalana de la música pop-fusió amb flamenc, Rosalia Vila i Tobella, estrenava ja fa cosa de dues setmanes la seva nova cançó Fucking Money Man, i ho feia en català. L’èxit a les xarxes va ser rotund, i segons el Consorci per la Normalització Lingüística l’allau de missatges que van rebre de gent, molts d’ells estrangers, interessada a conèixer el català es va disparar en poques hores.

Sé que el que escriuré no és el més políticament correcte respecte el futur del català, però estic convençut que de la mateixa manera que canvia la nostra percepció del món, les necessitats per parlar el català també estan canviant. L’èxit de la Rosalia no és “l’exemple”, però és un exercici pràctic de com viure la normalitat en la nostra parla.

Potser, amb dues frases explicaré millor allò que vull expressar:

El català segueix perdent parlants, cal una millor protecció de la llengua catalana des de les administracions.

El català continua essent la llengua minoritària en molts àmbits de la nostra societat però demostra està molt viva en àmbits de futur com és del món cultural o el món digital.

Sens dubte, la primera frase a mi em produeix angoixa per la mala situació del català i mandra, perquè si he de comptar amb les administracions, sobretot l’espanyola, per protegir la nostra llengua, ja puc anar esperant assegut.

La segona frase no amaga la problemàtica però em genera esperances i un cert dinamisme que obre la porta a avançar malgrat tots els “ets i uts”.

Dit això, si personalitzo en la meva experiència vital com a catalanoparlant, la veritat és que no em puc queixar. Des de petit, els meus entorns escolars han estat majoritàriament castellanoparlants, inclús recordo, ja a l’institut, que a classe a mi i als pocs companys que parlàvem en català ens deien sovint “catalufos”, i això feia emprenyar a més d’un professor o professora, sobretot de català, és clar.

Però, jo ho vivia amb una certa normalitat, per a mi el més important era el tracte humà més que la llengua que parléssim. Malgrat tot, molts antics companys parlen actualment el català i ho fan amb normalitat amb mi, perquè per ells segurament ha estat un fet de normalitat o de necessitat per conviure.

El meu cas és un cas entre molts altres, així ho visc jo. Ara bé, potser serà per la meva manera de pensar però ja fa anys que crec que el model de normalització de la parla catalana ha d’evolucionar.

El cas de l’èxit de la cançó en català de Rosalia –una cantautora que canta totes les seves cançons en castellà– és un exemple de com avançar sense haver de dir que avancem.

Empatia i socialització. Per a mi són elements clau per transformar la política lingüística.

Jo no desglossaré tot allò que penso en l'àmbit normatiu, ni en són un expert ni crec que sigui l’únic objectiu de la normalització.

És més, la lluita per la plena protecció lingüística segueix el seu camí i no s’ha d’abandonar però no em sembla la prioritat número u.

Empatia. El fet que Rosalia hagi escrit i cantat una sola cançó en català ja crea una empatia vers a la nostra llengua i obre les portes a un simple fet; posar en coneixement de molts joves que el català també hi és i el parla algú que els agrada com canta.

De vegades, ens hauríem d’aturar i pensar que amb l’actitud histriònica de defensa de la nostra llengua arribem només a un cert públic. I a més, la nova actitud dels “crítics” amb la plena normalització del català es basa, o bé, en desacreditar el valor de la llengua catalana, o bé, en adoptar una actitud de cert “tant se me’n fot” que amaga molta hipocresia. I per lluitar contra aquesta actitud calculada, sens dubte, només es pot fer ignorant els seus dogmes i construint referents positius que demostrin que podem avançar en la normalització del català també des de la iniciativa personal, com Rosalia.

Socialització. És un concepte potser un xic abstracte però crec fermament que val més un acte d’acostament cultural entre les persones que viuen plenament en castellà vers a un fet cultural arrelat al territori que no pas un acte de fe transformat en un curs d’aprenentatge del català, que hi acaba assistint un grup molt minoritari de persones.

Dic això, i ho dic convençut que hem d’assumir que hi ha i hi haurà grans zones urbanes de parla aclaparadorament castellanoparlants. No hi veig cap problemàtica, és una realitat i una riquesa. Ara bé, la normalització de la llengua en aquests espais no crec que passi per fer només esforços d’aprenentatge sinó de socialització a través de la cultura, de les xarxes o d’una certa complicitat en l’apropament de referents socials i polítics del país a totes les realitats del país. Encara que segurament serà molt demanar que certs sectors mediàtics i polítics unionistes deixin de criminalitzar la llengua i anteposin el conflicte abans que la cohesió social.

I per últim, els ciutadans som el principal actiu de la vida d’una llengua. Hem de protagonitzar noves iniciatives socials per demostrar-nos que no només hem de parlar el català, sinó que volem socialitzar la nostra empatia per parlar-lo.