'Jo no viuré per veure la catàstrofe'

Artista granollerí

Escriu David Rieff, historiador, politòleg, periodista i assagista, fill de l’enyorada Susan Sontag i home molt seriós en les seves reflexions. Acabo de llegir el seu darrer llibre Una cama por una noche (Debate, 2019), testimoni de terribles guerres al voltant del món –Bòsnia, Rwanda, Congo, Kosovo, Sudan i Afganistan–, Rieff descriu com el Comitè Internacional de la Creu Roja, Metges sense Fronteres, CARE, Oxfam i altres organitzacions humanitàries han deixat enrere la seva feina humanitària per fer una feina més d’alleujament, i afegeix que no hi ha solucions humanitàries per a problemes humanitaris. I escriu que el pitjor està per arribar: la por i l'ira col·lectiva dels joves per la deixadesa davant el canvi climàtics són absolutament justificades, i escriu Jo no viuré per veure la catàstrofe.

Jo penso el mateix, però mentre anem fent i van passant els dies i les hores… Ara fa molta calor i tothom viu sota la dictadura dels aires condicionats per tot arreu o ventiladors, en algunes cases, i passegem sota l’ombra invisible dels carrers de la nostra ciutat blanca i blava. Els arbres del centre de vianants són pocs i ara els tècnics municipals instal·len uns tendals per ombrejar els nostres tristos carrers comercials, la gent és feliç comprant abans, mentre i després de les rebaixes.

Granollers està ple d’activitat immobiliària i les grues, per tot arreu, són els nous arbres de ferro que podem veure. Enderrocs i construccions per tots els carrers i places dures, i observar per la publicitat que la majoria són pisos d’alt standing. És a dir, per un cert nivell econòmic i esperar, altra vegada, la bombolla que exploti i tornar a començar. Els joves, però, ja no podran adquirir cap habitatge i serà difícil llogar perquè els preus són fora de les seves possibilitats econòmiques. La precarietat laboral va a l’alça i els polítics fan el paper que els hi ha signat el corresponent partit.

A Granollers els ciutadans van anar a votar i els socialistes van augmentar en nombre de vots. Per tant, majoria absoluta. Res a dir, això és democràcia participativa i hem d’acceptar els resultats. Ara, els que governen poden decidir allò que creguin més convenient per a la ciutat i, tanmateix, pel partit. La primera mesura va ser aprovar un augment de retribucions, segons vaig llegir fa dies a aquest mateix diari: “L’Ajuntament de Granollers destinarà prop d’1 milió d’euros al funcionament de l’organigrama polític municipal –un 1,7% de la despesa total de l’Ajuntament, segons apuntava el portaveu del PSC i regidor d’Hisenda, Jordi Terrades–. De fet, hi ha hagut un fort increment, de més del 30%, del conjunt de les retribucions del govern municipal respecte als imports aprovats el 2015....”.
Bé, no faré cap comentari perquè han guanyat les eleccions i el poder sempre decideix i nosaltres els ciutadans ens ho mirem i critiquem.

Actualment em preocupen altres coses que ens afecten als ciutadans del planeta i que gairebé cada dia els mitjans de comunicació en parlen: contaminació, contaminació i contaminació. Respirar aire net és vital per la nostra supervivència a curt termini. El planeta està malalt. Una obvietat. I seguirem emmalaltint perquè dins l’espècie humana hi han uns éssers que són incapaços de prendre unes decisions pel bé de la humanitat. És per això que sóc molt catastrofista i les notícies que diàriament ens arriben ens fan pensar que ja hem fet tard i la ineptitud dels polítics és irreversible.

La nostra mar mediterrània està plena de plàstics, els boscos cremen, quan plou hi ha inundacions, les ciutats són poc agradables per viure, molta gent amb problemes de salut, els joves, diuen, han de marxar altres llocs a buscar feina i mentre, pensem, en fer vacances o anar de viatge, o fer turisme i després tornar a la rutina i esperar que plantin arbres, arbres, arbres… al bell mig de la ciutat. Necessitem ombra, molta ombra i cada dia més per respirar aire sa i poder passejar sota els arbres. No entenc com els tècnics de l’ajuntament socialista tenen tanta poca sensibilitat per fer una ciutat més agradable. Necessitem arbres!  
Acabo amb un poema de Carles Hac Mor:
Jo no dic res
ni tampoc callo
faig tota una altra cosa.

Edicions locals