Es veia a venir. Els inputs que ens arribaven feien olor d'alguna cosa més que punts de negociació entre PSOE i Unidas Podemos. Tot plegat ha esdevingut un drama teatral a la grega.

Ja de bon inici, el PSOE va voler colar un concepte estrany (govern de cooperació) que amagava sense cap mena de dubte alguna cosa més que una proposta de model de govern de coalició.

Llavors, és clar, el “monotema”: el problema de Catalunya. Fins i tot, Sánchez amb un gest de “concòrdia” i “diplomàcia” va arribar a condicionar el pacte amb Unidas Podemos a l’acatament de l’aplicació d’un “estratosfèric” nou 155 i a la disciplina incondicional a la sentència per als presos polítics catalans. Així, a palo seco!

I quan l’estratègia ja feia aigües resulta que el problema, de bon inici... era Pablo Iglesias. I amb un gest que no ha fet mai cap polític espanyol, Iglesias, es va retirar de les seves opcions a ser ministre. Quina cagada monumental per part de Pedro Sánchez, i quines ganes tenia d’humiliar a Iglesias el líder socialista. Aquí hi ha la clau de volta que el negoci s’enfonsés aquest passat dijous.

I ja per rematar-ho, Carmen Calvo amb els seus gestos de filibusterisme, que em recorden a la seva capacitat d’incontingència en el procés de diàleg amb el Govern de la Generalitat, enviava propostes inconcebibles per a poder justificar davant els mitjans, que el PSOE havia enviat infinitat de propostes a Unidas Podemos, sense que aquests darrers fossin capaços d’acceptar-ne cap. Una idea perversa que es gira en contra de tot el qui la protagonitza.

Tot plegat, realment fa llàstima. Però, no estic d’acord en caure en un pessimisme que no assenyala ni els causants ni les voluntats de fons. Em sorprèn que alguns analistes o tertulians juguin a una carta tan falsa com la de repartir culpes sense posar gaires llums al perquè i a causa de què.

El PSOE no ha estat a l'altura del moment i Podemos no ha estat capaç d’entendre quina era la idea de fons dels socialistes, i al final, cremats de remenar papers i gestionar mentides van optar per fer públiques les desavinences. Un error que fa perdre credibilitat als d’Iglesias.

Però, si fem un repàs de l’exposició de condicionants que Sánchez ha posat sobre la taula al llarg d’aquests últims 80 dies. No penseu que la raó de fons d’aquest fracàs és que el pacte amb Unidas Podemos no era cap opció, en cap moment, per als socialistes?

Entremig, cal felicitar el paper de Rufián i ERC. Realment, han estat a l'altura i una mica més enllà, d’allò que crec que ha de fer l’independentisme a Madrid. El PDeCAT, per contra, té una gran líder a Madrid però una estratègia poc útil, per ara, i que serà poc visible si de què es tracta és de bloquejar-ho tot només amb cinc diputats.

Ara bé, la imatge de desunió de l’independentisme, més tard o més d’hora, passarà factura a tots dos partits. A Madrid, la unitat en temes estratègics cal fer un esforç d’acord entre ERC i PDeCAT, perquè si no, per molt que et riguin les gràcies, si no es demostra fermesa en algun moment, més que poder, l’estat sempre prendrà una actitud condescendent i no pas transigent.

Dit això, crec que Sánchez és sens dubte el causant d’aquest enrenou. No cal apel·lar a gurus com Iván Redondo perquè ja es veu que tot plegat era una opció estratègica de partit i de ningú més.

No es pot anar pel món diluint el missatge i les idees cada quant a un li interessa per afavorir al seu partit. Sánchez, entoma les crítiques i els seus contrincants com a enemics. I sobretot, crec que el PSOE, un partit d’estat, amb amics i saludats entre els mitjans de comunicació i entre els poders de l’estat, ha usat constantment aquest poder per a desequilibrar la balança a favor seu, i perjudicar la imatge d’un Podemos que juga amb desigualtat de condicions en la batalla del relat i dels mitjans.

Per últim, no em vull anticipar a allò que pot passar de cara al setembre encara que tot plegat té mala peça al teler. Tant de bo es posin d’acord. Però hi ha una part molt important del PSOE que no vol pactar amb Unidas Podemos, i justificarà de nou el diàleg amb PP i Cs per humiliar i cabrejar encara més al partit lila. L’enrenou, crec jo, seguirà a taula.