The Yamazaki single malt

Si puc i el Banc em deixa, compraré una d’aquelles bicicletes, com la d’en Vinaixa, millor la d’en Granja, t’asseuré al quadre i anirem de la Havana a Santiago amb un cabàs ple de flors grogues de cap de Creus i una paperina d’avellanes torrades i comprades a la inoblidable i estimada Maria de la Paradeta.

Si el Banc ens deixa, comprarem un cafè d’aquells de quan tu encara no hi eres, amb taules de marbre, fitxes de dòmino, fum espès i sifons de l’Arnan o d’en Clotet, i et prepararé un suau com els del Comercial o potser et convidaré a un plat de nata amb melindros de la Marinette.

Si el Banc em deixa, t’ompliré una copa de cristall de Bohèmia amb champagne rosé, com el que Dalí es mullava el dit a L’Hostal de Cadaqués i, a cau d’orella, et llegiré una barreja de noms, de verbs i d’adjectius antics inventats per en Pibernat o en Plantada.

Després, adoptarem el flautí d’en Vacca i plagiarem el seu Autumn Leaves per a convertir-lo en la banda sonora de la nostra història, en el fil musical de l’eternitat.

Sota el pont de la Riera, llegirem “Granollers Bíblia Oberta” d’en Garrell, i ens endinsarem en un collage reivindicatiu dels d’en Pagès, en els pigments d’una ciutat decadent d’en Viaplana o serem dos grans d’arròs de la paella Parellada d’un dijous qualsevol. Pujarem al Mirador d’en Puntes i mentre t’explico els berenars dels nostres avantpassats, omplirem la glorieta de ceràmica de Cumella. Amb mirada horitzontal, auditarem tots els pins de l’Alta Mongòlia i et desvestiré de geisha, poc abans d’invocar l’exèrcit de zombis del cementiri vell i profanat dels Caputxins perquè ressuscitin, s’alcin, es rebel·lin i honorin la bandera japonesa (el millor drap) en un happening tarantinià de fetge sanguinolent.

A Palou, progressivament, suats, peluts, fumats i amagats entre els cadàvers de les cols i els camps de colze, compartirem la pipa de la pau amb el mestre Ruera i esperarem que passi el darrer bou per a devorar-li la cua, com els dos patufets psicòpates que érem ahir, que som i serem. A l’horabaixa, robarem un veler de color groc-Jim ancorat al port de la Benckiser, el batejarem amb el nom d’Elena i, amb l’ajut del vent de Sant Miquel Xic, fugirem Congost avall, cap allà on diuen que les postes de sol són una barreja de préssec en almívar i porexpan, de suc de taronja i d’escuma de sabó, d’ambre amb cocaïna adulterada i fum cancerigen.

Deixarem enrere la ciutat pubilla de la sardina, del balonmano, dels blancs i blaus, de la Mitja... mentre els camins continuaran creuant-se i l’asfalt engendrarà noves rondes, rotondes i cinturons que soterrin qualsevol vestigi de Semproniana.

I aquí m’aturo, tinc son, ara que les muses s’enfilin per les parets dels meus somnis, com ho fan les heures pels murs d’un cementiri en el què mai serem enterrats. Deixem-ho així, ho faig arribar al diari com una mena d’exercici de surrealisme alcohòlic granollerí i amb l’esperança que em digueu: - Ets un ximple! Com tantes vegades m’havia dit la meva mare durant tots aquells anys miserables en els que vaig ser immensament feliç.

Uf, que n’és de bo aquest whisky japonès. En compraré un altre... si el Banc em deixa, naturalment, si el Banc em deixa.

Edicions locals