A Granollers, la república i la democràcia van d'una Mònica a l'altra

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Conta la llegenda que a 12 de setembre de 1714, després que James Fitz-James Stuart, Duc de Berwick i comandant en cap de les tropes borbòniques hagués derrotat la Coronela, i el baluard de Santa Clara fos un munt de pedra fumejant… En el moment en què Felip V demanava la rendició incondicional i Catalunya començava a perdre institucions i llibertats. Quan els borbons i els seguidors de l’arxiduc Carles ploraven morts i auxiliaven ferits; llavors, diu la llegenda que els comerciants i els gremis de Barcelona van tornar a aixecar la persiana.

El relat històric és més curós, però. La situació era dramàtica, la destrucció omnipresent. La guerra havia acabat amb les esperances del bàndol austriacista i Catalunya, la idea de nació, de país i de comunitat començava un llarg viatge per conteses complexes. D’aquell temps fins avui, però, persistim.

I és que, en definitiva, aquest és el missatge que preval després de cada celebració de la Diada; aquesta idea tossuda de seguir endavant. Aquesta idea constant de voler ser, de voler continuar reivindicant drets de justícia i llibertat. Una idea que ens empeny a seguir malgrat les maltempsades i els conflictes, malgrat les diferències ideològiques o la diversitat d’opinions de la cabòria leninista: "Què fer?".

Vivim una situació inèdita, absolutament irreal. 12 presos polítics i exiliades (bona gent que va voler posar urnes) esperen sentència d’un tribunal que marcarà un abans i un després en la història de l’Espanya hereva del Comte Duc d’Olivares. La sentència mostrarà els fonaments democràtics de l’Estat, ras i curt. Després, ja res no tornarà a ser igual.

Per això, ens caldran moltes mans, encara. Moltes esperances d’un futur millor per a seguir sumant. Ens caldrà recuperar forces i buscar nous aliats, noves mirades. Hem arribat fins aquí amb la unió de tanta gent. Hem anat aglutinant idees; hem fet de la pàtria un esdevenir compartit, divers, mestís. L’ideal de Macià avui es nodreix de tantes i tantes il·lusions. Hem convertit el país en un mosaic de sensibilitats que defuig l’hermetisme o l’immobilisme romàntic i que vol oferir una mirada nova, oportunitats i benestar a la seva gent. Fugint d’aquelles convencions antigues del què era la nació, avui parlem d’una república que atengui la riquesa del món en el què vivim, que ofereixi justícia i llibertat. Una república fraterna, vaja.

Avui que esperem, doncs, el sentit final d’un judici que ja és injust pel fet que s’hagi celebrat; avui que moltes no renunciem a res per assolir un futur millor per als nostres. Avui que, nosaltres els independentistes, seguim asseguts a la taula del diàleg i la democràcia; amb arguments de pes que es resumeixen en el concepte: "Dret a l’autodeterminació dels pobles". Avui que els Estats ja són vells i la ciutadania pren la paraula sense renunciar a res, i alhora, anem repensant estratègies i sabem llegir què haguéssim pogut fer millor del passat més proper.

Avui, doncs, ens cal persistir. Tornar a aixecar la persiana, trobar la gent i els ideals que ens congreguin a totes les que volem donar la veu al poble per dialogar en comptes d’empresonar. I preparar-nos, sobretot, per  estratègies unitàries no violentes que siguin el nou baluard de la democràcia que defensem davant d’un Estat antic i cansat. Temps de tsunamis democràtics, doncs.

A l’Ajuntament aquesta unitat es veu, hi és, es nota. Hi ha una grandíssima part dels regidors i regidores representants del poble que defensa aquests ideals i que, des de les sanes discrepàncies ideològiques, entén que la lluita contra la repressió estatal és la lluita a favor d’una democràcia millor. L’arc municipal que va d’una Mònica a l’altra (amb el centre neuràlgic republicà que representa la Núria) és el marc on caldria saber sumar esperances. Uns i altres tenim la obligació i el deure d’intentar-ho per donar forma a un espai de reivindicació que aglutinarà, segur, grans consensos futurs. Indesinenter que deia Espriu.

Edicions locals