Cop a la raó

Regidor de Ciutadans a l'Ajuntament de Granollers

El 1962 Kennedy es va dirigir per televisió als ciutadans davant la negativa del governador segregacionista de Mississipí a complir amb les lleis federals:

“Els estatunidencs són lliures, en resum, d'estar en desacord amb la llei, però no de desobeir-la. Perquè en un govern de lleis i no d'homes, ningú per molt prominent o poderós que sigui, i cap torba per més rebel i turbulenta que sigui, té dret a desafiar a un tribunal de justícia. Si aquest país arribés al punt en què qualsevol home o grup per la força o l'amenaça de la força pogués desafiar els manaments dels nostres tribunals i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat i cap ciutadà estaria a resguard dels seus veïns”.

Fa dos anys un “tsunami destructor” va arrasar amb la democràcia al Parlament de Catalunya. El 6 i 7 de setembre de 2017, dos de les jornades més de negres de la història d'aquesta institució (més endavant vindria la proclamació fake d'independència) els partits secessionistes, sense comptar amb una majoria social, van passar per sobre els drets dels partits de l'oposició i, per tant, dels seus votants.

Els partits constitucionalistes van pregar que cessessin en la seva obstinació d'aprovar una Llei de Desconnexió que, sens dubte, aprofundiria encara més en la crispació i fragmentació de la societat catalana, així com tindria un efecte devastador en l'economia i conseqüències legals en els seus impulsors.

Els partits independentistes van ignorar reiteradament els advertiments dels propis lletrats i del Consell de Garanties Estatutàries. Van vulnerar el reglament de la cambra en evitar el debat parlamentari, tractant de silenciar als partits de l'oposició. I sense tenir la quantitat suficient de diputats com per a canviar una sola coma de l'Estatut de Catalunya, van arrasar d'un cop amb el marc legal vigent.

Amb aquesta llei no només van desconnectar de l'Estatut o de la Constitució, sinó de més de la meitat de la societat catalana. Aquest “tsunami de destrucció democràtica” va tractar d'aprovar un marc legal a la carta que, per exemple, els permetés nomenar els jutges a dit per a assegurar-se impunitat, silenciar l'oposició o convocar un referèndum il·legal.

A tot això, li va seguir una declaració unilateral d'independència que no va ser sinó una estafa monumental, amb un president Puigdemont que no va dubtar a sortir fugint tot just començar, deixant a l'estacada una Catalunya trencada, per a refugiar-se en el seu casalot de la “república imaginària” de Waterloo de 4.500 euros mensuals. Fins avui cap Estat ha reconegut la independència de Catalunya. És més, el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg ha rebutjat la demanda interposada contra Espanya per la suspensió del ple del 9 d'octubre de 2017, en el qual es pretenia declarar la independència. La Cort Europea afirma que “va ser necessari per mantenir la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats alienes”.

Dos anys després tenim a l'actual president de la Generalitat fent gala que “ho tornaria a fer”. Un president Torra que la primera mesura que va aplicar és pujar-se el sou (152.861 euros anuals) per deixar-se oprimir per gairebé el doble de salari que el president del govern de l'Estat opressor. Un govern de la Generalitat que acaba d'aprovar la primera llei en els dos anys que porta de legislatura… serà qüestió de prioritats.

Per això és fonamental que els partits independentistes deixin d'una vegada la via unilateral i d'amenaçar amb fer de Catalunya una nova Eslovènia o un nou Maidan. És lícit que treballin per la independència dins del marc legal, buscant majors suports en la societat o políticament a Madrid. Cadascú és lliure de treballar pels seus ideals. Això no és un Estat opressor com ho pinten; els partits secessionistes tenen veu i vot en el Congrés dels Diputats, els seus grups compten d'assignacions pressupostàries i ses senyories de generosos sous. No es jutja als polítics presos pels seus pensaments, sinó pels seus actes.

Esperem que no es torni repetir aquest tsunami destructor, doncs més que un cop a la democràcia va ser un cop a la raó.

Edicions locals