Les detencions d’aquesta setmana

Si m’equivoco, rectificaré, però estic plenament convençut que les set persones que han estat detingudes i engarjolades aquesta darrera setmana són innocents. Tots ells formen part d’un entramat judicial i mediàtic per acusar-los de terrorisme o el que els passi pel cap. A tots els seus familiars el meu escalf.

El moviment independentista és radicalment pacífic i es basa en la mobilització social, que també potser l’ús de la desobediència civil com a model de protesta i de confrontació democràtica. La cultura política d’aquest país s’arrela en la pluralitat i la participació ciutadana, i qui cregui altra cosa, allà ell.

Ara bé, aquest intent descarat de crear un primer filó de criminalització de l’independentisme a través de “precursors de violència” al nostre país, via el treballet de l’Audiència Nacional, compte, que és seriós. Aquest moviment es gestava feia ja un any i ens ve a dir dues coses; qualsevol persona pot ser objecte de la criminalització per raons d’estat, l’estat manté la seva fixació per ser primera autoritat a Catalunya mitjançant l’ús del sistema judicial i la coerció de les forces de l’estat. Els governants (també Pedro Sánchez) en aquest cas, només enganxen al vol les oportunitats que els hi ofereixen els jutges i els mitjans de comunicació, no són autoritat sinó generadors de crispació i divisió.

S’engega de nou la maquinària de la mentida i l’odi

Tampoc és gratuïta la informació de part que mitjans com Antena3 i Telecinco han emès aquests darrers dies. Tot plegat fa olor de manipulació. I contra aquesta marea mediàtica és impossible lluitar-hi tot d'un plegat.

I enmig d’aquesta espiral com sempre surten els espavilats, o els més desesperats, a exagerar fins a arribar a l’extrem de la deshumanització dels seus missatges. Però, amb tota sinceritat, ni cas. El seu marc mental forma part d’una construcció falsa i no ens podem permetre més el luxe de lluitar contra algú que no vol escoltar, només vol segmentar i humiliar. Contra la mentida; Unitat Nacional.

No ens queda altra que protegir-nos i continuar denunciant

És dur el cop que ha rebut l’independentisme aquesta setmana. Més dur deu ser per a les famílies dels presos. Jo personalment sento por de moment, i si sento por el que desitjo és que almenys ens mantinguem units políticament com a moviment i com a país.

Una de les intencions que pretén la repressió és arraconar el moviment independentista. Com més es tensa la corda més suren les emocions, la por i la ràbia. L’independentisme ha mostrat una certa cohesió de manera sostinguda durant anys, però es pretén aïllar la transversalitat del moviment i empetitir-lo amb missatges d’alarma social. Seria error tornar-nos a barallar i acusar entre tots per demostrar qui defensa més els presos, que cadascú faci bonament el que pugui i el temps posarà tothom al seu lloc.

I aviat es farà pública la sentència del judici als presos polítics i amb ella es busca des de l’ordre polític espanyol atemorir, arraconar i dividir aquest moviment cívic i polític. No podem caure altre cop en picabaralles pel relat, tampoc podem caure en discussions i enjudiciaments per una maleïda pancarta penjada al Palau de la Generalitat. Els polítics heu d’entendre que la càrrega emocional és molt alta entre la gent d’aquest país i fets com els de “la pancarta” són accions buides que emmerden encara més la situació.

Dit això, els cops que es pateixen en aquests darrers temps no tenen aturador. Hem de ser capaços d’escenificar la unitat política i social, en la forma que sigui, però és necessari protegir-nos de tot allò que ens ve, pensant en la cohesió d’aquest país. Si ens colpegen, cal sortir al carrer per a barrar el pas a la pretesa confrontació i denunciar arreu els nostres drets. No ens enganyem, si el moviment independentista –que és la força política majoritària a Catalunya– continua sense un rumb mínimament clar tot plegat afectarà la nostra força interna com a país.

Hem de ser conscients que hem de construir un relat nou que equipari la justícia social amb el dret a l’autodeterminació, fer al contrari ens farà perviure com un moviment on manca projecte i capacitat transformadora.

I si entenem com es mouen les fitxes a Madrid?

Jo no vull entrar en si Espanya és una democràcia o no, no és el tema i ens queda molt lluny tot això, només crec que quan les forces d’estat es posen d’acord són capaces de passar per sobre dels drets civils i que en aquest àmbit és on part de la cultura política espanyola sovint s’hi sent còmode.

Però, és que no es pot pretendre sempre reivindicar els nostres drets només des d’un escó, convocant una roda de premsa d’uns quants diputats o amb una manifestació. Si del que es tracta és desemmascarar un rol de poder autoritari, cal la implicació de la societat civil. I això encara necessita sumar-hi més gent.

L’estrès polític no para

En primer lloc diré que el paper del socialisme en aquest moment no l’entenc. No entenc quin és el paper d’Iceta. Sempre em ve al cap la figura de Jesús Eguiguren com un polític capaç d’encetar un procés de pau tot sol, amb l’aval, és clar, del Govern espanyol, i el comparo amb Iceta, i penso que si el seu gest pel diàleg a Catalunya era ser president del Senat, doncs va ser un gest molt trist. El socialisme juga molts papers en l’auca del senyor Esteve, i ho podria arribar a entendre, però no entenc aquests girs de la nit al dia de dirigents com Iceta, no aporten cap solució i a mi em generen molta desconfiança.

Dit això, la baralla entre galls i gallines el darrer dijous al Parlament, ja se’l podrien haver estalviat. Això no ajuda. Si Ciudadanos vol fer mal, serà el seu problema, hem de ser tossudament cauts a l’hora de no donar ni un bri de protagonisme als qui volen aprofitar-se d’aquest mal moment polític. I el president de la Generalitat n’hauria de ser el principal exemple.

Certament, ens tocarà sortir de nou al carrer. I crec que hi haurem de sortir per posar-nos davant d’un moment en què els partits estan estressats i tensats per la sentència que caurà als seus líders. Aquest cop hem de saber combinar la protesta i la denúncia amb l’extrema cura per sumar més gent.