Ara que ja sabem la sentència abans de fer-se pública –com sempre la bocamolla dels grans magistrats del TS provoca noves vulneracions dels drets dels presos– ja podem dir que tothom està preparat per expressar-se públicament des dels seus respectius llocs. L’estat, amb les seves forces coercitives i mediàtiques ja fa temps que utilitza el tam-tam de guerra per a situar l’opinió allà on vol.

La societat civil catalana encara que sembla que amb una certa pressa, es prepara per a sortir al carrer pacíficament per a queixar-se. I els partits, a banda i banda, envien missatges que intenten quedar bé amb els seus sense renunciar a mirar el què farà el seu adversari. Tot, segueix allà mateix, tots vivim en la mateixa bombolla mediàtica i els mateixos marcs mentals que em recorden a l’escenari previ a l’1-O.

La sentència sortirà a la llum amb una legitimitat ínfima a Catalunya, i espero que a Espanya la injustícia d’aquesta sentència judicial provoqui, almenys, alguna nova reacció als sectors més progressistes perquè fins ara han estat escassos o inexplicablement contraris. No ens quedarà una altra que sortir al carrer i anar-hi i anar-hi i anar-hi sempre que calgui. Això sí! Jo no sortiré a manifestar-me en actes per avalar respostes simbòliques que desgastin la ja cansada societat civil organitzada i que només afavoreixin les proclames partidistes.

Dit això, em miro amb tristesa el moment que vivim. Si ens mirem amb perspectiva tot el que està passant la veritat és que com deia abans, tothom està al cap del carrer, tots vivim en les nostres mateixes closques d’ous.

L’estat només sap gestionar amb impunitat les expressions de protesta i lliure expressió que provenen de la majoria política a Catalunya, i ho fa de la manera més arrogant i humiliant; amb amenaces penals, amenaces policials i la nova joguina dels nens d’estat, el 155.

El moviment independentista està en transició cap a una certa transformació, encara que tinc la impressió que la resposta agressiva de l’estat ens fa aparcar un diàleg sincer entre independentistes per a tancar emocionalment els fets post-1-O, cosa que ens permetria poder posar cadascú en el seu paper i no passar-nos de la ratlla entre partits i moviments socials.

I els partits polítics, ai els partits! Segueixen amb l’espiral d’un cert victimisme de fons respecte a tot el que fa l’estat. Em preocupa la seva nul·la capacitat de posar les coses al seu lloc que té la clara intenció d’excitar encara més la gent emocionalment. I sobretot, em crea molta desconfiança pensar que ara sortirem de nou al carrer, tant com faci falta, però en el fons els partits independentistes no han fet cap proposta política, no hi ha direcció, i per tant, segueixen venint a classe sense fer els deures.

Realment, em provoca feredat veure com tots els dirigents polítics independentistes parlen o criden a la desobediència –Cuixart és molt més concret en aquest tema que qualsevol dels líders polítics- però no es concreta en quina desobediència i quin us ha de tenir. Em sembla una nova “toia” per a poder ballar el ball del fanalet però que només serà això, un ball de festa major.

Tot plegat, em porta a pensar que la sentència a una part dels líders del procés serà un punt d’inflexió –i un xoc emocional per a tots– per arrencar una nova estratègia repressiva d’estat –noves demandes d’extradició, nous intents de criminalitzar l’independentisme, intents d’il·legalització, etc., i alhora, aquest momentum provocarà nous sacsejos interns en el si dels partits independentistes, i serà un punt i a part en un procés que cal tancar per obrir-ne un altre.

Això sí, s’equivoquen els partits si es pensen que la seva legitimitat ho pot dirigir tot, que poden marcar els fulls de ruta que vulguin perquè si es pot dir que hem après alguna cosa de l’1-O és que aquest camí o es fa entre tots, o cap actor en sortirà plenament beneficiat per molt que es guanyin eleccions. S’ha de saber llegir els resultats electorals i els comportaments socials per a saber en quin moment vivim.

Salut, cuidem-nos i sortim al carrer per a demostrar que seguirem ferms en les nostres conviccions i en les nostres contradiccions que per això som humans! Som un sol poble!