Jo, com la majoria de ciutadans d’aquest país em vaig posar les mans al cap veient com en 36 hores Iglesias i Pedro Sánchez aconseguien arribar al “maleït” acord aquest passat dimarts. Se’m venia al cap la mateixa frase del 99% de la població; “tant de rotllo per a això?”.

Dit això, que PSOE i UP es posin d’acord és una bona notícia, sens dubte. La idea-marc d’aquest article la vull deixar clara ja de bona entrada: el pacte PSOE-UP és una oportunitat per aquest país (Catalunya) i per a la seva gent.

La nul·la capacitat de tots els dirigents socialistes respecte al conflicte català és una vergonya, però, ni és nova la situació ni ningú diu que no tornarà a passar.

Respecte a la formació blanc-violeta, no em cansaré de dir que dins les seves enormes contradiccions –la més flagrant és la de l’hiperlideratge d’Iglesias– és una formació política que parla del dret a l’autodeterminació i del diàleg polític per a resoldre el conflicte. La singularitat de comptar amb UP a les institucions espanyoles no és cap garantia però val la pena pensar que ni en l’època de la Segona República el sistema polític espanyol va comptar amb un partit de caràcter estatal que parlés tan obertament d’autodeterminació i tingués una visió propera a la realitat catalana. És una realitat política (35 diputats) que cal comptar-hi, no adherir-s’hi.

Com deia, diàleg, sí. El diàleg és una eina que hem d’encetar i tancar sempre des de Catalunya. És l’eina que ens diferencia i ens pot ajudar a trencar la dinàmica acció-reacció a causa de l’ús salvatge i corrupte del poder de les esferes espanyoles (també mediàtiques). I recalco la paraula diàleg doncs crec que el poble català té una raó històrica que ens ha de fer sentir segurs de dialogar amb qui vulgui i discutir amb qui calgui –dins uns límits, no Vox- .

Ara bé, condemno –paraula tan de moda últimament- usar l’estratègia del diàleg i l’acord polític amb l’adversari (PSOE) com a “mal menor”. És una frase buida de contingut ideològic i és una opció política que a la llarga porta problemes, evidentment. El que cal és parlar amb els nostres adversaris per a situar a la mateixa alçada el conflicte polític als carrers com als parlaments parlant amb contingut polític real. Amb tot això que dic on vull anar a parar? Doncs a convèncer-nos que al futur acord de govern entre PSOE i UP l’independentisme hi ha de ser present. És una oportunitat històrica per molts motius. Cal saber llegir el moment polític també.

Si alguna cosa puc dir respecte als dos grans partits polítics independentistes, és que pensin bé com conduir aquesta escletxa.

A PDECAT, els hi demanaria deixar de llegir l’epistolari de coses que fan malament la resta per a determinar-se, o no, en resoldre el conflicte polític. I així, segurament podran resoldre les seves immenses contradiccions internes.

A ERC, li demanaria deixar de pensar només a fer el sorpasso a PDeCAT i fer un pas endavant com un actor principal més. No els ajuda en res i limita les seves capacitats polítiques.

I esmenant part de tot el que he dit. Espero que ambdues formacions siguin conscients que explicant les coses a còpia de titular o amb frases bagues en el seu contingut com “hem d’eixamplar la base” només es crea desconfiança entre molts ciutadans. Val més parlar clar i justificar les coses perquè creiem que cal encetar una nova estratègia política que vagi d'acord amb què passa i no només amb què pensen alguns dirigents.

Dit això, el més intel·ligent que podem fer si volem convèncer-nos que cal investir aquest nou govern és veure els moviments futurs de fons a través dels resultats electorals.

La irrupció de Vox no és només gràcies a la cagada de Pedro Sánchez, ni de l’adob que Rivera li ha posat al camp polític de Vox durant anys, és molt més. La irrupció de Vox és un fenomen cultural que pot sacsejar no només les estructures polítiques sinó també els grans consensos socials. Vox ha vingut per a quedar-se i ho farà d’una manera reactiva i agressiva, de tots plegats depèn que no només ens defensem sinó que collem perquè la política canviï. Per cert, Vox a Catalunya ha tret dos diputats en aquestes darreres eleccions, analitzem bé el que fem perquè Catalunya pot llegir de moltes maneres els moviments polítics de canvi (independència).

Estem a les portes d’una nova crisi. La UE pressionarà per a no moure ni una sola coma les normes que ells imposen. Honestament, aquesta crisi no es pot sostenir socialment escoltant buròcrates que només volem que ens portem bé, i amb uns nivells de desigualtats preocupants.

El fet que el partit Teruel existe hagi obtingut representació parlamentària és una bona notícia. La campanya de la España vacía segurament representa una visió progressista, amb la idea de portar a Madrid les reivindicacions regionals. I trenca amb la visió ràdio cèntrica madrilenya. Ja es veurà si aquest és un moviment que té un futur però mentrestant crec que cal llegir la seva irrupció com un canvi de xip en clau territorial.

I finalment, i el més important. L’estat espanyol més tard o més d’hora s’ha d’enfrontar a la seva inapel·lable realitat: la segona transició política. La seva organització territorial com la seva constitució té poca legitimitat en molts territoris que funcionen més per inèrcia que per les virtuts del sistema. Crec que en aquesta transició els territoris històrics amb voluntat d’emancipació nacional han de tenir un paper protagonista. I aquest paper ha de ser d’arrel democràtica i territorialitzada que conformi aliances amb qui ens vulgui escoltar i amb qui ens vulgui acceptar, i no a canvi d’amagar els problemes de fons sota la catifa.

No es tracta tot plegat d’esperar que Espanya canviï d’actitud és entendre que per a crear condicions de canvi nosaltres hem d’empènyer a crear aquestes condicions.

PD: Albert Rivera, no et dic un adéu, et dic un 'no tornis'.