A la taula d’en Bernat s’hi va amb gana i amb la taula parada

La darrera setmana en el meu article A la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat, analitzava el marc polític que afrontem a partir d’aquestes eleccions i el paper que ha de jugar l’independentisme amb tot això. Com deia en aquest article, l’independentisme ha de ser capaç d’investir un govern d’esquerres a l’estat perquè sens dubte que s’obre una escletxa política que hem d’aprofitar no només com a independentistes sinó com a país. Tot això, si Pedro Sánchez no fa el boig de nou, i no se li mengen les vísceres els seus “acòlits” enemics de partit.

Ara bé, si aquest article pot servir per a alguna cosa, és per aclarir que afrontar l’embat polític amb l’estat amb el govern UP-PSOE, ni pot ser gratis ni pot concentrar-se només en reclamar una “taula de diàleg”. Tampoc significa gran cosa reivindicar que en aquesta “taula” es pugui parlar d’amnistia i del dret a l’autodeterminació. Honestament, què vol dir amnistia i autodeterminació si no es deixa entreveure com es portaran a terme aquestes propostes i, sobretot, i això és fonamental, qui les defensarà a Madrid? I en quin moment polític es poden fer factibles l’amnistia i l’autodeterminació?

Amb tot això, no cal ni dir que un govern investit per ERC amb PDeCAT al marge o viceversa, només conduirà a escenificar una imatge d’inseguretat i feblesa política dels dos partits independentistes a Madrid. De la CUP val la pena contar-hi tenint en compte que cadascú juga el seu paper encara que això vulgui dir que sovint es trepitgen els uns als altres. En aquest procés de diàleg cal pensar a sumar actors nous, inclosos sectors socials preponderants.

Des de la meva opinió, les paraules se les enduu el vent però això de posar el nom de “taula de diàleg” al principal repte polític de país, em sembla una proposta amb un principi i un final, pensada en els despatxos dels partits. És fonamental parlar amb un llenguatge més laxa en el temps per a fer entendre que això va per llarg i que serà un camí amb renúncies pel mig, val més parlar de “processos de diàleg polític i social”.

Em semblaria molt imprudent que algun partit donés com a moneda de canvi el fet de rebaixar les mobilitzacions al carrer a canvi de reconèixer per part de l’estat el contingut polític del procés de diàleg bilateral. Ans al contrari, les mobilitzacions han de ser permanents amb el temps perquè el procés de diàleg no serà un àngel caigut del cel amb una panera plena de regalets, el procés de diàleg serà un camí ple de lluites polítiques i socials que cal guanyar-se permanentment.

I ara queda parlar del contingut del paper preponderant que han de tenir els partits en el marc d’aquest procés de diàleg. Convido els partits també a reflexionar en quin moment viu la política espanyola i quines són les seves febleses, en saber llegir les capacitats de cada moment de la política aquí i a Madrid, a tenir en compte que Vox serà un greuge polític i social que cal desmuntar des de la unitat política i l’eficiència, i sobretot, en saber quines són les febleses de la política catalana.

Principalment, són sis àmbits d’actuació els que cal abordar com a eixos de tensió conflictual: la repressió, el paper de la judicatura, les conseqüències socials del conflicte, l’estat competencial, el paper de l’estat, el dret a l’autodeterminació-

Com deia anteriorment, cal canviar de “xip” i abordar el conflicte a Catalunya com un actor de calatge polític amb un pes important de la seva societat civil. Per tant, han d’existir dos processos de diàleg que han de ser paral·lels en la seva funció però conduïts per separat.

La repressió: ara per ara la repressió només es podrà aturar si la política pren el control i desautoritza amb els seus mètodes a policies i jutges que campen lliures fotent gent a la presó o atonyinant al seu aire ciutadans. El jutge Manuel García Castellón intenta agrupar les diverses causes judicials obertes (els 7 CDR, els empresonats pels aldarulls, Tsunami) i fer-ne d’això una mena de causa amb un patró similar al del cas Altsasu o fins i tot, per anar més enllà (il·legalitzar partits i associacions) com va ocórrer amb el cas 18/98 a Euskal Herria.

Cal acabar amb l’intent d’emmarcar el conflicte polític amb macro-causes justament practicant això mateix; forçant l’estat a reconèixer de la manera que es cregui convenient que la repressió política a Catalunya compleix una funció macrojudicial i amb ella s’han conculcat drets i llibertats. Aturar-ho dependrà de pensar a abordar els problemes pensant en causes i no en fets aïllats protagonitzats per la judicatura espanyola, això també afectaria els líders polítics de l’1-0.

El paper de la judicatura: quan penso en el paper de jutges i fiscals em ve al cap s una reflexió de Jesús Eguiguren del seu llibre ETA, las claves de la paz. L’autor se sorprenia sempre de la insistència per part dels negociadors de l’organització armada respecte a la necessitat de control per part dels socialistes del paper de la judicatura espanyola. Eguiguren responia amb perplexitat perquè creu en la divisió de poders, en canvi, el darrer procés de negociació estat-ETA no va acabar, entres altres motius, justament pel paper intervencionista de policies i fiscals. Una contradicció històrica del socialisme.

La majoria política a l’estat ha de fer canvis d’actitud i de representació de les esferes judicials si el que vol és tenir legitimitat en tots els processos polítics de fons. A més, vist com estan tractant jutges i fiscals el conflicte polític a Catalunya, la pilota es farà més grossa. Val la pena pensar en mesures jurídiques excepcionals per a sortir d’aquest embut creat pels poders judicials i per alguns polítics mediocres, un bon exemple és el model avalat en alguns conflictes polítics: la justícia transicional.

Les conseqüències socials del conflicte: des de ja mateix s’han de crear dinàmiques de diàleg social a Catalunya paral·leles a les converses o lluites polítiques. Certament, l’ambient repressiu i el marc comunicatiu que generen alguns mitjans i molts polítics crea una angoixa social que es va veure explosionar amb els aldarulls als carrers ja fa unes setmanes.

Tanmateix, l’estat bloqueja o obvia la infinitat de sectors econòmics i socials on Catalunya pateix un dèficit o es viu un conflicte amb principis d’estancar-se socialment.

Això, en molts casos ha esdevingut un conflicte més enllà del que és polític -situació de l’accés a l’habitatge, manca de recursos sanitaris i educatius, peatges, fiscalitat superior, salaris insuficients, precarietat de la joventut, etc -. Cal elaborar una anàlisi des de Catalunya que sigui ampli respecte a allò que és necessari per a combatre les desigualtats causades pels dèficits estructurals de l’estat, i també, hem de ser honestos i pensar en els que genera el poder polític a Catalunya.

L’estat competencial: el contenciós competencial entre estat i Generalitat, la infinitat de lleis aturades o anul·lades pel Tribunal constitucional són un pas més per a bloquejar la projecció política del govern de la Generalitat. Ara per ara, no s’intueix cap canvi ni cap voluntat per a resoldre ni aquest bloqueig competencial ni hi ha cap garantia que un nou estatut fos la solució. Certament, el procés de diàleg ha de portar a crear un marc polític de respecte institucional i de garanties judicials, i sobretot, ha d’anar conduït cap a formar un nou marc competencial que emani del marc polític actual estirant fins on calguin les competències autonòmiques sense tenir la necessitat d’obrir de nou el meló d’un estatut Frankenstein. Tot depèn del consens polític.

El paper de l’estat: el comportament de l’estat a Catalunya en matèria propositiva és intranscendent, en canvi, és sobredimensionada la seva presència a través dels seus poders de control (policies, tribunals, mitjans) i això fa que el seu intervencionisme sigui un problema que afecta la cohesió social i política. Sens dubte a l’estat se l’ha de forçar a acceptar la legitimitat i les reivindicacions de la majoria política a Catalunya, i així es podrà reajustar el paper sempre conflictiu entre majories i minories a l’estat.

El dret a l’autodeterminació: és l’objectiu. Ara bé, no és la raó de tot plegat. Jo no vull un altre referèndum que no tingui garanties per exercir plenament el nostre dret a decidir. Ni tampoc vull que amb tots els casos i les problemàtiques socials i polítiques que viuen al darrere d’aquest conflicte es cregui, banalment, que això es resoldrà votant i prou. És fonamental portar l’estat a un procés d’acceptació que Catalunya pugui decidir el seu futur en plenes condicions polítiques i sense intervencions desproporcionades per part dels aparells d’estat, i després, referèndum.

Per cert, comptar a finalitzar aquest procés de negociació política amb l’estat amb una consulta ciutadana que referendi els resultats d’aquest procés serà la millor manera de sedimentar una conquesta per a la política en general.

Edicions locals