Que la societat civil hi faci més que nosaltres...

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Durant aquestes últimes setmanes s’ha produït un interessantíssim debat ciutadà a les pàgines del periòdic El 9 Nou sobre els esdeveniments ocorreguts a les acaballes del ple del passat 21 d’Octubre sobre la sentència de l’1 O. Se n’ha parlat abastament i no hi tornaré. La meva opinió segueix sent la que vaig dir a Twitter, llavors: discussió sense insults, sempre. Respecte, tolerància i republicanisme avant lalettre. Tot s’arregla prenent un vermut, vaja.

Amb tot, des d’aquell dia han anat apareixent escrits i respostes que omplen els nostres jorns de reflexions interessants. Allò que la política no fa (en demano disculpes!) que ho faci la societat civil i la passió per construir una ciutat millor i on la cosa pública sigui pensada entre totes. Noms tan representatius de la societat granollerina (política, social i culturalment parlant) com la Teresa Bellavista, Joan Padrós, Montserrat Roca, Miriam Arrizabalaga, Joaquim Bosch, Manel Gener, Anna Marimon, Jordi Pagès, Assumpta Redondo, Vicenç Viaplana o els de la bona gent d’Enraonar com Agnès Boixader, Ramon Daví, Teresa Llobet i Jaume Vernet, han expressat idees, propostes, dubtes i pors. Tot plegat, opinions que ajuden a dibuixar un entorn, un context, un marc teòric per a tastar i remenar. Idees que mostren una ciutat viva, d’essència republicana, preocupada pels afers col·lectius i que, expliciten, com no pot ser d’altra manera, que és al carrer, al Forum de l’espai públic, i des de l’escolta activa, com se solucionen, sempre, els problemes i les tensions socials. Signe de republicanisme, doncs. Senyal inequívoc de societat forta que no té por al conflicte polític i que vol conviure des de l’entesa. Que no tem el debat dels arguments. Benvinguts al debat republicà! Els independentistes us esperem a plaça, amb la taula parada i un vi fresc a la nevera. Omplim-nos, doncs, d’arguments i abraçades que diria el nostre estimat Oriol Junqueras.

Un debat d’arguments, per cert, que no se’l veu ni se l’espera a can PSC de Granollers, el qual ha resolt la negociació dels pressupostos per l’any 2020 a la vella manera de sempre: "res a negociar". La gent d’ERC vam presentar-los idees que volien ajudar a millorar la ciutat: mini-deixalleries arreu per a fomentar el reciclatge, la municipalització de l’aigua per a pagar-ne un preu just (idea compartida amb Primàries i originària de la CUP, per cert), construir més habitatge públic o impulsar la dinamització comercial als barris fent arribar, per exemple, l’enllumenat nadalenc més enllà del centre històric... Però, el PSC persisteix en la idea que la seva ciutat és tancada i no té matisos. Que no calen canvis. Sensació de tedi. I, alhora, un to de retret malhumorat, agressiu... Una crítica constant a l'oposició qüestionant que faci el control de govern que li pertoca. Un estil caduc. De temps immemorials en què uns i altres se les tenien i es parlaven (amb rancúnia) des dels pedestals propis. Quan la ciutat era de 2 colors i prou. Ara, però, el cromatisme és enorme, divers... la Vila Oberta, el món, el planeta han canviat tant que les velles formes s’aferren al poder amb dents i ungles perdent l’estil i el ritme. En fi, l’alternativa pacient persistim des de l’esquerra. Disculpen las molestias, esto es una revolución.

I tot plegat perquè el vell PSC viu a les torres d’ivori de la majoria absoluta. Consolidant una política freda on la gestió ha guanyat la batalla a la passió. On la política s’ha convertit en un conjunt de partides pressupostàries sense esperit progressista. Coses, potser, dels molts anys (massa?) de govern municipal monocolor. Allò que et passa quan has convertit la teva política en una estructura de poder i no de transformació real. Per als republicans d’esquerres; aquest pressupost, doncs, no ajuda prou a qüestionar el model de ciutat contaminada, segregadora, sense habitatge públic i sense rumb pel que fa al model turístic i comercial que ara tenim. És, creiem, un pressupost poc valent d’un govern cansat (i cada cop menys d’esquerres) que aspira, només, a mantenir un lideratge poc innovador en un moment de canvi constant i permanent.

Edicions locals