Després del dinou

Els avets són cadàvers punxeguts maquillats amb purpurina que es podreixen a les cantonades, els balcons han desat a l’armari els guarniments de Nadal i alguns pisos ja no semblen “El Club de les Carícies”. Hi ha molta humitat però el fred és suau, no mossega; es fa fosc molt d’hora i la llum artificial crea un ambient de pel·lícula d’assassí de París, potser del Londres del XIX. Passejo molt a prop de l’aigua antiga i tèrbola de la República del Congost, de la riera de tota la vida, feia mesos que tenia oblidat aquest museu de bellesa desolada. Respiro profundament i mossego un d’aire dens, gairebé sòlid, amb un regust d’aroma de placenta i de sabó antic, de purins del nord i d’un còctel de productes químics del sud.

Travesso la passera de fusta Anna Maria Palé (jo li dic així), els ànecs reumàtics miren amunt, les rates sopen i, molt a prop, uns peixos semblen cansats de beure i de veure com dies enrere les verges, ja sabeu, es pentinaven amb pintes de plata fina. Trepitjo una de tantes caques de gos, renego i penso que l’educació és una utopia. En aquest país només semblem civilitzats quan ens toquen la butxaca: Aixequem el peu de l’accelerador no perquè matem, sinó perquè ens multen; recollirem les caques del gos no perquè serem nets, sinó perquè ens multaran.

De lluny s’acosten i arriben, vuitanta-quatre homes i dones amb vestits lleugers i llampants. Passen amb pressa, com si els empaités la nit humida i fosca. Entrenen per la Mitja Marató i quan corren, diuen, ho veuen tot molt més clar. El què no sé si saben és que els pulmons són esponges i per aquest passeig per on passejo, que per aquest corredor per on corren, hi ha un dels aires més contaminats de la comarca. Bronquitis i asma, senyores i senyors, càncer.

Després del fracàs, de la presa de pèl de la cimera sobre el canvi climàtic de Madrid (on una de les grans patrocinadores va ser l’empresa espanyola que més contamina: Endesa), després de tants i tants assassins amb noms i cognoms que dirigeixen països poderosos, després dels refugis de polítics sense escrúpols en què s’han convertit els consells d’administració de les empreses que ens donen llum i ens donen gas i ens donen petroli i ens donen electricitat i ens donen pel cul, ja va sent hora de dir les coses pel seu nom i ser dràstics: Càncer, senyores i senyors, càncer.

O inventem una revolució que canviï la nostra manera de fer, de ser i de menjar, o continuarem cap a la destrucció a una velocitat molt superior a la que ens podíem imaginar fa uns anys. L'única esperança és que els humans morirem abans de matar el planeta i la terra, els rius, el mar i la vida, a poc a poc i sense paràsits, s’aniran recuperant.

Que morin els humans i que visqui la terra!... Algú va dir.

Un gat es llepa la pota i badalla entre els pollancres nus, després miola per dir-me que us desitgi un any 20 millor o 20 anys millors que no és el mateix però tant és.

Edicions locals