Córrer tot persistint

Periodista

A Francesc Molins i Casas, in memoriam.

Diumenge passat, un any més, la bona gent de la Mitja va aconseguir la fita bestial de treure molts milers de corredors i corredores  –cap a 10.000– pels carrers i la carretera que enllacen Granollers, les Franqueses i la Garriga. No els agrairem mai prou a tots plegats –organització, voluntariat...– que la cita de cada primer diumenge de febrer estimuli tanta gent, des de l’any 1987, a preparar-se les setmanes prèvies i una mica durant tot l’any per no fallar a l’hora de la cita sagrada. Quants hàbits saludables ha propagat la bogeria de la família mitgera!

Enguany jo hi corria amb el dolor de saber que no em trobaria enlloc el meu estimat sogre, en Francesc Molins Casas, que ens acaba de deixar i que tants de cops era a esperar-me amb la seva filla i les seves nétes per donar-me ànims. Quin greu, Cisco, però notava que m’empenyies!

En sortir de la Garriga, prop de la rotonda de Can Terrers, vaig viure la trista experiència de veure com un corredor barrut s’encarava a una dona que ens animava des de la vorera, brandant una petita pancarta que reclamava “llibertat presos polítics”. La va inquirir de mala manera dient-li que allò no tocava, que no era lloc de política, i no sé quines altres bestieses...

Jo vaig recriminar-li que increpés aquella senyora i li vaig reclamar respecte, dient-li que tothom pot expressar les seves demandes a l’espai públic i que cadascú corria pel que volia, com jo mateix que ho feia amb una samarreta groga, que també reclamava la llibertat de les persones preses polítiques i exiliades, o com una noia que un tros abans duia un fulard a la cintura amb la imatge de Jordi Turull. És clar, això tampoc no li va agradar a aquell corredor incívic i m’ho va refregar fins que li vaig acabar dient que era un “fatxa”, moment en el qual, amb to amenaçador, em va comminar a sortir de la cursa, que passaríem a les mans. Gràcies a la sensatesa dels corredors que es van posar entre nosaltres, la cosa no va passar d’aquí i des d’aquestes ratlles els ho agraeixo de cor.

No sé si aquell home amb tan poca esportivitat és de per aquí o de ben enllà d’on puguin ser tants corredors de la nostra Mitja, famosa arreu. Voldria dir-li, però, que la seva actitud és la típica d’aquells que, quan es reclamen drets humans i polítics que no comparteixen, de seguida ho arreglarien a bufetades. I em va fer pensar en l’escena esperpèntica dels líders de Ciutadans que la setmana passada van anar a vomitar la seva bilis contra els presos polítics que compareixien a la comissió del 155 al Parlament, i que van marxar just quan Oriol Junqueras pretenia dialogar-hi. Una actitud farisaica, també, com la d’aquells altres que no van gosar ni anar-los a escoltar, però que després els pidolen el vot perquè a Espanya hi pugui haver un govern que diu que vol ser tan dialogant. Ai, sí!

Corrent amb la força de pensar en l’avi enyorat i amb la mala llet que em va encomanar el corredor barrut fins i tot vaig aconseguir millorar la meva darrera marca. I, fet i fet, la vam córrer un cop més, que és del que es tractava...

I és que de persistir, en definitiva, és del que es tracta en tantes lluites. Sabent que, com diu el poeta Salvador Espriu, “tenim la raó, contra bords i lladres, el meu poble i jo”.
 

Director de la revista llibre Vallesos.

Edicions locals