Una toia és un ram petit de flors. Especialment, el ram que, fins als anys quaranta, es rifava o se subhastava en cada sessió de ball, entre els nois, abans de començar el ball de rams. Del sentit contrari, una toia, particularment en terres ripolleses, se li diu popularment a una persona maldestra, poc hàbil.

I és que no em ve al cap aquests dies altra qualificació per entendre la història política contemporània d’aquest país que no sigui definint aquest trànsit històric com un camí ple de toies (poc hàbil, mal destra). On tot discurs nacional d’ampli consens social, a banda esquerra i a banda dreta, conté reminiscències d’una mena d’exaltació simbòlica de la nostra causa nacional amb un cert aire caspós com també buit en la seva essència.

Doncs, sí, estimat lector, aquest país s’està construint a base de crear toies. La idea, potser la va començar a parir Prat de la Riba, doncs la seva preuada Mancomunitat va ser tot un referent per al nacionalisme renaixentista i conservador d’una Catalunya que se somiava plena de joia gairebé celestial gaudiniana i amarada d’esperances entre cants gregorians de l’Abadia de Montserrat.

Pujol, amb la seva inexcusable ajuda del presidencialisme més que sospitós de Tarradellas, va entomar passades les fosques nits del franquisme aquesta mena de creació de hits paisatgístics de la “modernor nacional”. Construcció nacional, com a recurs dialèctic, es va inventar el de Premià de Dalt, per formar una idea on entrava en el coixí dels somnis humits de la plenitud nacional tot tipus de solucions poc solubles que encara en patim els seus descuits; desigualtats ancorades en el temps, infrafinançament, elitisme i desnaturalització dels suposats elements constructors del país com el cas Millet amb el Palau de la Música, la pèrdua humiliant de bancs i caixes locals, un empresariat que només pixa, caga i parla amb gent de Pedralbes en amunt, i unes escoles que fan un gran esforç per avançar però que només poden sobreviure si hi ha calerons per sortir de l’embut històric, etc.

Tot plegat, és clar, com no pot ser d’altra manera, es digereix pel bé de Catalunya, ens deien i ens diuen. I casun conxu! Mira que té la màniga ample aquest país per aguantar encara aquesta mena de subterfugis entre discursos dialèctics i metafísics de la “plenitud nacional” per encarar tot tipus de vicissituds actuals en forma de psicodrama (1-O) o de telenovel·la al més pur estil llatinoamericà (post-1-O).

I és que com diria Francesc Pujols, tant la botifarra cuita (la dreta) com la botifarra crua (l’esquerra) tenen un recurs de manual en recrear toies cada quan els interessa per poder digerir aquest embotit tant nostrat, sigui calent o fred. La qüestió és endrapar el que et posen al plat i cap avall que fa baixada.

Certament, el toisme en la seva versió 5.0, o el número que sigui, que jo ja m’he perdut, segueix viu i actiu. Ara en podem dir diàleg, desobediència civil, eixamplar la base, llibertat presos polítics, referèndum acordat però només una mica, però, tot plegat ens acosta a una versió de producció de mites en alguns casos gairebé messiànics, que pretenen fer-nos amorrar a la pantalla o al transistor a tota hora, no sigui cas que ens perdem ni un moment d’un “procés” que ja és una derrota en tota regla, encara que sense saber digerir. Ni amb almax baixa la fartanera judicial, política i policial que ens han encabit en calçador polítics, jutges, periodistes i policies que manen tàcitament sobre tota la resta.

De tot plegat, com a les millors èpoques de glòria del nacionalisme renaixentista no en trobarem ni un fet ni consumat ni encara per consumar, això sí, dosis d’èpica en podríem omplir una era plena de palla sense ni un gra.

I com no, el negoci de crear toies nacionals es cuina rere les bambolines dels partits i els mitjans. Per cert, ara resulta que l’independentisme, com si no fos evident des de ja fa anys, està barallat i ja no s’estimen ni en públic. I per si hi havia poca salsa al pa, ara s’inventen, uns i altres, altres i uns, una suposada divisió entre unilateralistes i els campions del diàleg. Jo diria que tot és més senzill, diguem-li lluita per guanyar el poder de sortir al balcó del Palau de la Generalitat, declarar la independència, i esperar assegut prenent la fresqueta al pati dels tarongers a que arribin de Madrid els senyors de negre i ens posin a ratlla sense moure ni les parpelles.

Ah! I per cert! Algú sap on paren el senyors Tsunami Democràtic? M’han dit que hi ha uns milers de persones que els esperen a l’entrada de l’aeroport del Prat per agrair-los amb gestos d’amor desenfrenat la gran idea de fer-la grossa, i de moment, desaparèixer com si res...