Les persones de Rella-Gr, implicades en el Projecte de voluntariat educatiu de Granollers, en les jornades de formació d’aquest curs volem parlar de “justícia intergeneracional”. Es faran dues sessions, el 4 i el 18 de març. N’hem dit És gran fer-se gran. S’ofereix a totes les persones voluntàries, a mestres i professors de qualsevol etapa educativa i a totes aquelles altres persones que estiguin vinculades a centres educatius. Els dos cursos anteriors vam tractar qüestions de gènere, enguany volem parlar de discriminació per qüestions d’edat.

Fer-se gran és una expressió que s’utilitza molt per dirigir-nos als infants. A vegades com una pregunta, que implica que puguin projectar-se: què voldràs ser de gran? D’altres vegades és una malèvola afirmació per conduir-los al seu propi fracàs abans que intentin res: si no fas això o allò altre no et faràs gran!

Parlar de fer-se gran hauria de ser parlar de creixement personal i això no acaba mai. El creixement personal és infinit, si hom ho desitja. Aquest sentit de “créixer personalment” de “fer-se persona” és un sentit que potser l’educació té massa abandonat. L’educació s’ha centrat més en el saber, els coneixements, i en el fer (aprendre a fer coses) que en el ser (aprendre a ser persona). En realitat l’educació només té una fita: que cada ésser pugui desenvolupar el seu propi projecte de vida, sabent que no viurà mai sol en el món, sinó que haurà de compartir vida amb altres éssers humans.

Per canviar la mirada, excessivament utilitarista i conduïda cap a un sistema productiu, hem de començar qüestionant-nos quins valors tenim i revisar si som capaços de practicar els mateixos valors que diem desitjar. Potser fa massa anys que no es parla de l’educació en valors. És que ja no s’educa en valors? Què són els valors? Com es transmeten? Un valor és una preferència, alguna cosa que s’estima. De valors n’hi ha de religiosos, polítics, econòmics, estètics, etc., de manera que el concepte valor és polièdric i podríem elaborar una mena de «mapa d’esferes de valors». En educació, hauríem de parlar essencialment de valors ètics i de valors morals.

Podem entendre que un valor és un horitzó de sentit, donant a horitzó un significat de punt de referència, de finalitat. Una finalitat que mai és absoluta, però tampoc del tot relativa. Un valor no és, només, quelcom que tenim, sinó allò que som. Cada acció que fem està impregnada dels valors que estimem i practiquem; de fet, cada acció la fem d’acord amb aquests valors, que ens guien la conducta. De manera que el valor entra en joc en l’acció, en la conducta, i així, valor és allò que som, allò que vivim, molt més que allò que diem.

La humanitat, avui en dia, té plantejades grans problemàtiques que es podrien resumir en dos grans eixos: justícia social (igualtat de tracte segons l’edat, igualtat segons gènere i igualtat de classe) i justícia ecològica. Això fa més necessari que mai reforçar concepcions de l’ésser humà diferents de les que estan en ús. Vivim en un món en què domina l’interès del gran capital per damunt de l’interès de les persones.

És a l’escola, més que a cap altre lloc perquè és l’únic espai en què “obligatòriament” s’ha de conviure amb tota la diversitat, on millor es pot practicar l’ajut mutu, el fet de tenir cura uns dels altres. Per això és a l’escola on s’han de plantejar qüestions de tracte desigual. El de la justícia intergeneracional és un concepte que pot tenir múltiples cares, nosaltres ens fixarem en aquelles que tenen més relació amb la necessitat d’educar-nos per a viure en una societat plural i diversa, capaç d’incloure les diferències, també la de l’edat. Sovint no es dóna als grans, als vells, el paper que els pertoca. No tots els grans són conservadors políticament, ni es poden qualificar d’immobilistes, ni estan desconnectats de camps de coneixement de primera línia.

Els processos de socialització bàsics es fan fora de la família, a l’escola, entre els grups d’amics, a través dels mitjans, etc. Però sovint no hi ha convivència espontània, sinó que es van fabricant “compartiments tancats” o subcultures de grups d’edat. En les noves generacions s’ha anat perfilant una cultura juvenil al marge dels més ancians i de la seva història. Ningú no vol ser vell. Tots voldríem ser joves, com si ser-ho fos el millor que et pot passar a la vida. El millor de la vida no té edat i igual que el pitjor et pot estar esperant a cada cantonada! Ensenyar a fer-se vell i ser-ho amb dignitat hauria de ser també quelcom a treballar a les aules, com s’hauria de treballar la pèrdua i la mort. Ensenyar a fer-se vell és també mostrar que l’experiència ens pot ser útil en molts camps de coneixement perquè si un ha viscut conscientment ha convertit l’experiència en saviesa.

Haver-se jubilat o tenir més de 65 anys no hauria de ser (de fet no ho és) sinònim de ser passiu. La vida ara s’ha allargat i cal un replantejament social en profunditat perquè s’entengui que aquestes persones poden ser actives, encara que segons la concepció del sistema no siguin productives. En una societat longeva com ho és la nostra, la inclusió vol dir saber incloure totes les persones, també les més ancianes, encara que puguin tenir més arrugues a la pell, lentitud en el caminar o alguns grumolls en el seu pensar. Elles també poden aportar experiències, vivències, paraules, memòries, projectes o antiprojectes i, sobretot, temps per pensar plegats la manera de viure.