Sota una col

Periodista cultural

El primer brindis de la nit, acompanyat d’una morrejada de deu segons, va arribar. El que la Mireia no sabia és que també seria l’últim.

Mentre el Bernat li explicava les aventures de l'endarreriment de l’AVE i la intensa xerrada que havia tingut amb el seu cap a causa de la pèrdua d’un client important, la Mireia volia trobar el moment adequat per treure el tema d’anar a viure junts. Feia tres anys que havien decidit trencar l’etiqueta d’amics per compartir més rutines i aventures plegats. El detonant va ser la sortida amb el grup de monitors de Colònies Sant Esteve que van fer a Espinelves. Allà van compartir molt més que viatges amb furgoneta, cassoles, quilos de macarrons i tall arrebossat. Les estones entre els fogons i les nits a la muntanya fent l’últim cigarret del dia van ser els ingredients perquè entre ells s’hi cogués alguna cosa més que un simple polvet de campaments.

Avui ho celebraven a la Fonda Europa amb un sopar que sabien que acabaria amb focs artificials, com en totes les escasses ocasions en què, darrerament, tenien l’excusa de celebrar; de celebrar-se.

Dos raps a l’all cremat i dues copes de vi blanc adornaven la taula que es completava amb mirades de complicitat i una conversa plena de matisos i sense silencis estranys.

El Bernat es va aixecar per anar al lavabo i la Mireia va seguir assaborint el tros de rap que feia tants anys havia descobert amb els seus pares.

El mòbil del Bernat va sonar. El so intermitent va despertar la curiositat de la Mireia quan de cop va veure la pluja de missatges pujats de to d’una tal “Lourdes (Madrid)”.

De cop, les mans li van començar a suar i la goma de les mitges, que no havia notat al llarg de tota la nit, li apretava com si algú l’estrenyés amb força per les costelles.

Sense saber massa què fer es va posar l’abric, va agafar la bossa i va deixar els plats a mig començar, a la taula, despertant les mirades d’estranyesa dels veïns de la taula del costat.

Va començar a caminar i a caminar fins que va arribar a la plaça Folch i Torres. Va seure al banc ignorant la vibració constant del mòbil que tenia a la butxaca de l’abric. Era el Bernat.

Va abaixar el cap i amb els ulls negats de ràbia i desconcert, el va observar. A aquell personatge que mai havia fet cas, tot i passar-hi cada dia mil vegades. Però sabia que era allà. Sempre. Amagat i quiet, però protegit. Sota una col. I per uns instants li hauria agradat fer-se petita i aixoplugar-se allà, amb el Patufet. I que ningú la trobés.

Edicions locals