Allò que importa

L'opinió dels lectors

Estem vivint una situació que ens desconcerta i ens atemoreix, per a la qual no estàvem preparats, perquè mai havíem pensat que allò que llegíem als diaris i que passava en països molt allunyats del nostre, en tots els sentits, ens podria passar també a nosaltres.

Malgrat tot tenim moltes seguretats, constatem que tenim garantides les necessitats bàsiques més elementals, que són aquelles que permeten que la vida continuï i que moltes vegades ni ens aturem a pensar com en són d'essencials.

Comprovem que obrim les aixetes i en surt aigua; que quan es fa fosc continuem encenent els llums i ens hi veiem, que podem carregar les bateries dels diversos dispositius informàtics que ens connecten amb el món global i amb els amics i la família, que ara no podem veure; que portem les escombraries al contenidor i l’endemà ja no hi són; sabem que si hi ha un problema de seguretat, algú vindrà a atendre’ns; que podem continuar tenint els aliments i les medecines que necessitem (fins i tot sense sortir de casa) i que si algú està sol a casa, amb poca autonomia personal, continuaran ajudant-lo les persones que ja se n’ocupaven. I sobretot que si ens posem malalts hi haurà algú que mirarà d’atendre’ns i curar-nos, tant si és per la nova malaltia com per les habituals, que continuen existint.

En una època de tantes incerteses aquestes seguretats, a part de garantir-nos la vida física ens ajuden, encara que a vegades no ho percebem, a encarar el futur amb esperança.

Totes aquestes seguretats les tenim perquè hi ha persones que no aturat la seva activitat professional. Algunes l’han hagut de modificar, altres l’han incrementat i segur que ho han fet entre sentiments controvertits, perquè també viuen en el mateix món que nosaltres, però són conscients que, sense elles, la vida es pararia.

El més paradoxal de tot això és que la majoria d’aquestes persones no eren pas, fins ara, les que tenien més reconeixent per part de la societat. No ens adonàvem de la importància que representen en les nostres vides! Ara que hem comprovat de qui depenem en realitat els volem donar les gràcies i reconèixer l’esforç que fan, s’ho mereixen. Depenem d’aquests homes i dones i els ho diem.

Seria bo que, quan tot això hagi passat, tinguéssim present que tota aquesta gent, que ara ens garanteix la vida, continuarà treballant fent el mateix. Moltes vegades amb unes condicions que no estan a l'altura del paper tan important que ocupen en la societat quan pinten bastos. No les deixem soles quan ens avisin que no es pot continuar deixant de banda allò que ens garanteix la vida i la salut.

Associació En-Raonar

Edicions locals