Carta Oberta d'Oriol Veciana

L'opinió dels lectors

Plaça de la Corona, adormida però viva. Locals i comerços tancats mentre no passeges pel carrer Major. Plaça del cony, persianes baixades dels bars abans plens d’alcohol, fum i jovent.

Granollers, paisatge desolat, desert urbà on es contemplem els coloms passejant al so del silenci a la plaça de la Porxada. El rellotge de l’Ajuntament marca el compte enrere per arribar a l’instant en què travessarem la meta de vèncer aquesta nova i desafortunada malaltia.

Els grafitis de fons gris llueixen amb esplendor, emblema del confit, rebels obedients en estat d’alarma. Cinc obrers treballen sense màscares, no fos cas que no poguessin aguantar el cigarret amb els llavis mentre rematen els últims acabats d’uns nous habitatges, que ja es veurà quin promotor aïllat podrà vendre en aquesta gran crisi més que anunciada.

Des del CAP brilla la solidaritat que es fa present a les vuit del vespre amb música al ritme de resistirem i aplaudiments que tapen la mala gestió d’uns pocs, gens experts i amaguen antagonistes, sorgits d’uns vots legítims encara més aplaudits pels seus, que després d’intentar rebentar el sistema sanitari s’amaguen a les seves coves amb nom de segona residència. No fos cas que se’ls enganxes quelcom de la plebs que batalla en primera línia de foc per salvar la seva estimada pàtria. Tampoc voldria, per ells, perdre el llenguatge bèl·lic i recordar que, com en la guerra, els generals millor al cuartel lluny del peu del canó.

La gent camina amb la seva mascota entre càntics i aplaudiments als sanitaris. Sense treure-li importància i tota la vàlua que té, ans el contrari, s’escolta la veu del vent del Montseny, que recorda la valentia d’un bomber que entra al foc per salvar una vida que ni tan sols coneix. També la d’un vell vaixell que s’endinsa al mar per rescatar gent que fuig d’una afecció més greu que la Covid-19 i que en canvi sí que es pot evitar. Que s’escapa de la guerra ofegant-se al mig del mar. O perquè no dir-ho, la d’un guerriller que mort en nom de la llibertat.

S’apaga de cop el solidari soroll, com si d’una espelma de l’església es tractés. Les voreres han deixat de bategar i enmig del silenci i la fragància del quitrà se senten les rialles dels balcons, l’amor de les famílies i la vibració dels cors i la valentia de la gent que sense abraçar-nos ens diem que tot anirà bé. La xarxa es buida de solitud quan, com si d’un bust es tractés, ens recreem en un espai on estem junts però separats amb cervesa en mà, menjant, rient o parlant. De la mateixa manera per l’aire volen coneixements de dansa, d’esport, de música o de cuina. Com ocells engabiats repetim que tornarem a volar.

Els granollerins i les granollerines esperen ansiosos poder tornar a omplir els carrers d’alegria i de paradetes els dijous de mercat. Emplenar els bars i les botigues de rialles i festa. La ciutat desitja que aquest confinament tregui el millor de cada un dels seus habitants.

Oriol Veciana

Edicions locals