Seguim i seguirem

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Amb l'enyorança a les finestres, amb les cançons d'Ovidi
amb les lluites d'ahir

Vivim la por i la incertesa d’aquests dies en el confinament de la llar. Sentim la pena de la gent que ens deixa, dels familiars que ploren lluny els seus éssers estimats. Sortim al balcó i ja no reconeixem el món de fora, el món que donàvem per descomptat, que ens semblava un espai acollidor, tranquil, ordenat. Ara l’exterior se’ns ha girat en contra. Semblem els nostres ancestres tancats en coves perquè, allà fora, qualsevol bèstia o qualsevol gir del destí els podia fer mal, matar. Hem recuperat, poc o molt, la vulnerabilitat, la incertesa… que la ciència i certa supèrbia, potser, ens havien regalat.

S’han acabat els relats prometeics sobre la immortalitat? No ho sé. El que sí sé és que ara ens toca repensar la vida, les relacions i el futur. I fer-ho des de la condició animal de la vulnerabilitat. Des de la condició racional de la supervivència, des de la condició biològica de l’aprenentatge i, sobretot, l’adaptació.

I és clar que ens en sortirem: perquè som animals adaptats al medi i a les circumstàncies; i allò que consideràvem impossible fa un mes avui ja és una realitat. Portem més de dues setmanes tancats a casa i hem deixat de fer les mil coses que fèiem, però seguim i seguirem! No només resistim, sinó que intentem persistir; imaginar futurs, idees i conceptes que ens permetin gestionar el moment amb eficàcia i pensar un demà millor.

Les sensacions són moltes i els relats apocalíptics (de les xarxes socials) no ajuden a calmar i posicionar el debat en la sensatesa. Hem viscut i vivim tragèdies diàries que ens colpeixen: el personal sanitari s’ha erigit en imprescindible, perquè només tenim la vida i les sensacions, i ara els aplaudim cada nit amb la força dels Titans que tenen al cor, els aplaudim perquè un dia van decidir estudiar medicina, infermeria, biologia, química… Van decidir curar. I avui ens en sentim orgullosos, i als amics i amigues que fan 12 hores diàries en urgències saturades, amb material de protecció (segurament insuficients) i amb un cansament físic i psicològic que costarà que oblidin, els hi enviem un WhatsApp i els hi diem: "’mai tant pocs van fer tant per tants. Cuida't. T’estimo".

Mai com ara hem deixat enrere vergonyes i ens hem dit "t’estimo", "cuida’t" o "tinc ganes de veure’t", i mai com ara ens hem sentit orgullosos de tenir una amiga metge o un amic infermer; aquells que quan tocava estudiar no sortien mai perquè tenien exàmens o havien de llegir i passar a net llargs apunts de microbiologia, traumatologia o de l’aparell excretor. Però tu sorties de festa tranquil, sense cap remordiment. I avui el seu esforç val un imperi.

També la sensació d’estar a casa és nova. Ja no és aquella sensació que una coneguda marca de mobles sueca ens feia sentir en els seus anuncis; ara notem que la llar s’ha transformat en una presó i tot allò que fem és sense esma, amb recança. Tota la vida feliç i ordenada que imaginàvem en aquells anuncis; cafès calents en sofàs immensos, llits plens de coixins amb raigs de sol que ajuden a despertar-se, geranis i hortènsies de colors vibrants… tot allò avui és naïf, és paper mullat, és certa tristor. La pena ens pot i la vivència costa. A més, cal sumar-hi una realitat evident; la crisi econòmica passada i els preus escandalosos de l’habitatge que hem viscut fan que, avui, moltes famílies de 4 o més membres estiguin confinats en pisos de 50 metres quadrats. Viure la llar des de l’òptica del somni burgès –amb mobles suecs– esgota i intentar conviure costa, es fa feixuc.

Amb tot, hem d’anar-nos adaptant. Modelant noves maneres de viure i sentir. A casa, al menjador, hi hem muntat un espai comú, un lloc de trobada. Tant hi ballem zumba com hi fem teletreball, o classes d’anglès o hi muntem un cinema improvisat. I així passem les hores, entre llibres, jocs de taula, cançons i, també, l’avorriment típic que ens envaeix. Resistim per aprendre a viure d’una altra manera, resistim per seguir.

També les escoles, les extraescolars i les activitats vàries que la canalla (em refereixo a aquells que tenim fills i files) fa, han canviat de ritme. Veurem com va això que les famílies facin de mestres, veurem com va un 3r trimestre que es gestionarà a través de la virtualitat. Veurem. Sóc partidari que si el món ha parat a fora, hauria de parar a dins, també. Seguir pensant que la vida serà el que era és, ara per ara, molt agosarat. El món que ve serà diferent: el que haurem d’ensenyar als nostres fills i filles (i com ho haurem d’ensenyar) també haurà de ser diferent.

I per acabar; futur compartit. Els governs ho haurien pogut fer millor? Segur, segur que sí. I caldrà aprendre dels errors, sens dubte. Però la crisi és bèstia i les solucions complexes i creatives. Hi hauran de venir de la xarxa d’idees que hem fet juntes. Sóc del parer que ara toca estar a la trinxera, però. Estar on toca, allà on podem ser més útils. Confiar en una estratègia compartida, ser empàtics (acceptar propostes i la mirada de l’altre); cal esperit de bé comú. Sense individualismes, sense càlculs electorals. El temps ens dirà com ho hem fet i si ho podríem haver fet millor. Però, sobretot, sobretot, haurem d’aprendre a fer una administració pública més àgil, sense tanta burocràcia, sense tantes manies en els terminis i els processos per tal de donar les respostes ràpides que toqui, quan toqui.

Pensar el futur, doncs, vol dir recuperar vells valors bells. Vol dir entendre que tenim l'oportunitat d’aprendre a construir una altra comunitat, un millor espai de vida compartit. Costarà perquè la crisi econòmica serà forta i profunda i, com sempre, desigual. I caldrà que el sector públic impulsi polítiques valentes; plans i més Plans Marshalls a favor de la recuperació, el consum i la reactivació econòmica. Caldrà fer-ho per recuperar l’ordre i la il·lusió. Però caldrà fer-ho, sobretot, partint de la idea que la vulnerabilitat és essencialment humana, que la supèrbia de creure's invencibles ens va fer construir un món dèspota que, potser, ara és l’hora que el podem fer una mica més humà.

Edicions locals