M’he proposat fer un exercici pràctic d’escriure com em sento, i explicar el què sento aquests dies perquè crec que pot ser una bona manera d’ajudar-me a mi mateix i d’ajudar a qui em vulgui llegir. Són dies durs i tota manera d’expressió del què ens passa pel cap o pel cor és positiu, no hem de tenir por a parlar ni a expressar res en aquests dies d’angoixa. Ens en sortirem si ens parlem.

Si algú em preguntés com estic respondria sense pensar-m’ho gaire; estic bé. Jo soc d’aquells que ara ens diuen “essencialistes” ja que treballo amb aliments i per tant, no estic confinat durant la setmana. I com que soc “el cul del Jaumet” quan arriba la meva hora de confinar-me em trobo que tinc infinitat de coses per fer que em motiven; llegir, pintar, escriure, xerrar, cuinar, mirar sèries etc.

A més, des d’aquest mes de gener visc amb la meva parella, i realment aquests dies estan essent una prova meravellosa de foc sobre la nostra convivència; no puc estar més content i feliç de tot allò que ens està ajudant aquest confinament.

Deia que és important que ens parlem perquè tots tenim coses per explicar que de ben segur faran de mirall a d’altres persones. A mi, personalment, hi ha dues coses que em fan remoure per dins.

Tota aquesta situació em retorna a una mala experiència personal i econòmica que vaig viure ara farà uns cinc anys. El tancament emocional i econòmic d’aquella experiència encara dura i molt sovint em segueixo fent preguntes com també m’intento demanar perdó per tot allò que vaig viure i per tot allò que no vaig poder dir ni fer. I malgrat això, per a mi va ser una experiència inoblidable de la qual en vaig extreure grans coneixements, viure moments molt bons, conèixer bona gent –i de molt dolenta–. I sobretot, vaig aprendre a valorar tot allò que tinc, sense pensar en cap futurible, i és que jo, en algun moment, vaig sentir que tenia poca cosa, i això et fa valorar molt més tot allò que et dona els moments de vida.

Valorar allò més petit en cada instant, és fàcil dir-ho, pot semblar retòric, però només hem de pensar com desitgem fer tots plegats coses tant senzilles com abraçar-nos, tocar-nos, veure’ns, per a saber que més enllà dels problemes de tota índole, existeix un desig necessari d’empatitzar i protegir-nos entre tots nosaltres. Desig de ser i de viure.

I si em paro a pensar el què ens passa com a col·lectiu humà em venen ganes de continuar aplaudint als sanitaris d’aquest país, i a estar alerta perquè molts dels qui ara els lloen després els hi voldran retallar el sou. Així és el món dels hipòcrites.

I em paro a pensar en tot aquesta col·lectiu que molt em temo que viuen Pedralbes amunt, que sentint-se deus immunes i immorals es dediquen a marxar els caps de setmana a les seves “casetes” de la Cerdanya i el Ripollès posant en risc la vida comunitària dels residents locals. Sou una vergonya com a ciutadans d’aquest país.

I em paro a pensar en els missatges tremendistes, mentiders o transcendentalistes, i arribo a la conclusió que tot plegat és i serà més senzill. I sovint penso que som una espècia molt intuïtiva quan el què està en joc és sobreviure, i per molts plans o raons morals que existeixin la nostra memòria és curta i selectiva. M’acontentaré si d’aquesta en sortim pensant en un sistema de vida personal una mica més sostenible i respectuós amb el nostre entorn.

I per “reblar el clau” vull parlar de la gent gran d’aquest país, perquè si una cosa em fa mal aquests darrers dies és evidenciar que tractem els avis i àvies de la nostra societat com l’últim mono, cosa que diu molt d’un sistema de vida massa mercantilitzat que gairebé llança a la brossa tot allò que no serveix per a treballar.

Em dol, i molt, sentir la fredor amb què tracten alguns mitjans i polítics –d’esquerres i de dretes– la pèrdua de tantes vides de gent ja gran per causa del covid-19.

Em sento ferit amb el tracte de menyspreu cap a la gent gran per què de la gent gran jo n’he après molt, i m’he sentit estimat per ells. No deixaria d’homenatjar-los mai perquè guarden en el seu interior tota la dolçor i la força de l’experiència de vida que els occidentals no sabem valorar, i a sobre, són el gran resguard dels nostres fills, nets, nebots, fillols etc.

Jo vaig perdre els meus avis ja de ben jove, i aquests dies trobo a faltar molt la meva iaia Antonia, que si ara estigués aquí em diria; come y calla idiota. No sabem valorar les coses fins que ja no les tenim.

I per això, malgrat estar confinats, hem de persistir en mostrar el nostre amor. Si heu de regalar mones per Pasqua i no podeu veure el vostre fillol, compreu-la, ja li regalareu més endavant. Si voleu celebrar Sant Jordi però no teniu rosa, dibuixeu-la. Si teniu pares, mares, avis, àvies, fills, filles no cal que els hi digueu en cada moment que els estimeu, simplement, estigueu allí d’una manera o altra.

I per últim, el meu homenatge als meus avis, que m’han ensenyat a menjar, estimar, cuinar, treballar la terra, en resum, a viure. A la meva manera, els tinc sempre presents.

Iaia Antonia, tiet Adolf, tiet Mingo, tieta Ana, tieta Joana, Teresina i Trifòn, Tomàs E., Enric i Carme B., Salvador V., Conxita S., Pep S., Jaume R., Amadeu R., Magdalena F., Jordi B., i un llarg etc.