Sobre Sant Jordi, ciutats, ciutadans i persones

Membre de Granollers per la Independència - Primàries Granollers

He de reconèixer, i els que em coneixeu bé ho sabeu, que sempre he estat i m’he reconegut enamorat de Granollers. De la Porxada, dels seus carrers, dels seus racons… El lloc de naixença, sens dubte, ens marca per sempre. I durant un exili voluntari de set anys a Barcelona no hi havia dia en què no hi pensés.

Ara recorro la ciutat una vegada al dia per anar a veure què fa el pare, per si necessita res o ha sofert una de les caigudes a les quals ens té tan acostumats darrerament. I passejo per aquests carrers, ara buits i gairebé deserts, sense vida. Ara em limito a anar d’una casa a una altra, tornar i, si em creuo amb algú, tot es redueix a la justa salutació, sense aturar el pas, amb el cap baix. Per ell/a i per mi. I és ara que m’adono que potser no és de la ciutat, de qui estic enamorat, sinó dels granollerins i les granollerines. Tinc molt la sensació que no són les pedres, les llambordes, els edificis o les façanes les que trobava a faltar quan no era aquí. I penso si la meva enyorança no venia del fet que estant a Granollers, qualsevol dia, qualsevol hora, podia sortir de casa a una hora concreta... però mai sabia a quina hora hi tornaria. Perquè et trobes aquest, aquesta, l’altre, el de més enllà i sempre hi ha alguna cosa de la qual parlar, discutir, projectar, compartir, arreglar... M’ha passat sempre. I no he estat mai dels que defugen una bona xerrada, del que sigui, on sigui i amb qui sigui. Ho trobo tant a faltar això ara!

I és que realment ara veig que el que fa especial la ciutat de Granollers (d’acord, la Porxada és un decorat de luxe) són les persones: la seva empenta, el seu talent, el seu entusiasme, la seva emprenedoria, la seva bogeria, el seu tarannà, la seva capacitat per crear del no-res o de projectar l'impossible. Quina sort! Pensar que estem a tocar del dia de Sant Jordi, un dels més macos de l’any en tots els aspectes, sobretot per viure el carrer i la gent, tampoc ajuda massa a aixecar l’ànim, la veritat.

Jo mateix vaig escriure una vegada, en un article d’opinió, que vivíem temps convulsos. Malauradament, la realitat que vivim avui dia, tots i cada un de nosaltres, a tots els nivells, supera amb escreix qualsevol premonició o vaticini que es mereixés contextualitzar fora de les pàgines d’un llibre, les imatges d’una pel·lícula o en els píxels d’un videojoc.

Un bitxet tan petit que inclús costa de veure amb un microscopi electrònic, anomenat Covid-19, ha estat capaç de fer saltar qualsevol previsió, planificació o proposta de present i futur pels aires; de transformar-ho, de capgirar-ho, d’alterar-ho i aturar-ho tot. I a tothom!

Ningú ni res escapa als seus efectes. La vida humana, la nostra vida, ha canviat i seguirà canviant per força a partir d’ara. Acostumats a l’aïllament, a les mascaretes, a la neteja, al poc contacte físic (amb el que sabeu que m’agraden a mi les abraçades!), a les distàncies de seguretat, als protocols estrictes a l’hora de tossir, esternudar, parlar, ventilar espais; a relacionar-nos el just, a les trobades per videoconferència, al teletreball, a comprar o fer classe virtualment, a comunicar-nos per missatges i per les xarxes socials, a preocupar-nos pels nostres i també pels altres, a... Ja res tornarà a ser igual que abans, ni en l’àmbit social ni en el personal. Ni físicament ni emocional.

I malgrat tots els inconvenients, pèrdues, dèficits, problemes, dificultats i entrebancs estic segur que ens en sortirem. I ens en sortirem, la majoria, més forts, més savis, més nobles i, sobretot, més humans i més granollerins.

Perquè enmig del pessimisme, de la hipocresia, de l’egoisme, de la intolerància i del cinisme han sorgit unes noves forces i uns nous sentiments que són imparables: la recuperació (ni que sigui de forma momentània) de la natura i el medi ambient, el retrobament personal (quants moments enyorats, recordats i fotos revisionades), la solidaritat i l’altruisme (sent-ne beneficiaris principalment els més menuts, els més grans i els més desfavorits), el fet de compartir (pensaments, idees, projectes, il·lusions, pors, esperances, cançons, aplaudiments, futur...) i el fet de saber-nos tan insignificants i tan poca cosa que difícilment podrem justificar la nostra petita existència si no és lluitant pel que creiem. I defensant molts dels valors que, de mica en mica, tots havíem anat deixant de banda amb l’excusa del benestar exclusiu i personal. Tant li fa parlar de ciutadans, ciutats o Repúbliques, si no parlem i ens cuidem primer de les persones.

[…] Serveixin, tanmateix, aquestes ratlles per a retre homenatge i la nostra més humil, però immensa gratitud, a tots els VOLUNTARIS de PRIMÀRIES, en particular, i a tots els GRANOLLERINS/ES, en general. I ho escric així, en majúscules. Primer perquè em surt del cor. I segon perquè realment SOU MOLT GRANS!!! Exemple, referents... en els bons i, especialment, en els mals moments. I ho demostreu dia si, dia també: Incansables, originals, animats, constants, persistents, pesats, agosarats, emprenedors, col·laboradors, altruistes, empàtics, treballadors, talentosos... Res de tot el que fem i farem seria possible sense vosaltres, el vostre suport i la vostra empenta. Gràcies, gràcies i mil vegades gràcies, per ser-hi i per ser com sou!

Ja podem dir, avui, que segur que el proper trimestre no tindrem tants diners (la nostra renúncia a l’aportació mensual de dos mesos, enmig d’aquesta emergència sanitària que ens envolta, perquè es destini a finalitats socials i així retornar-ho d’alguna manera a qui tant ens dóna, ho fa preveure), no haurem pogut fer tantes coses, no haurem pogut assistir a tants actes, no ens haurem trobat tantes vegades. Però estigueu segurs que seguirem treballant, ni que sigui des de casa, amb la mateixa empenta i decisió per no decebre a tots els que vau veure en nosaltres una nova manera de fer política, compromesa, valenta i solidària. Tot i que, pesi a qui pesi, en aquests moments ser compromesos, valents i solidaris vol dir, per davant de tot, estar atents i fer més cas a les “autoritats” sanitàries que a les “autoritats” polítiques. No sols perquè aquestes darreres no paren d’espifiar-la i jugar amb la salut de tots. Després de veure el nostre il·lustríssim alcalde, Sr. Josep Mayoral, aquests dies anant a comprar sense mascareta i no mantenint les línies de seguretat marcades a terra, confirmo que la meva confiança en els polítics i en els seus discursos no va més enllà de pensar que el respecte es guanya amb l’exemple; mai amb paraules demagògiques.

Deixeu-me acabar amb una frase que m’ha fet arribar aquests dies un company de Primàries Catalunya, en Pau, i que vull compartir amb tots vosaltres a manera de resum de tot plegat: “Tant de bo, en uns moments en què tots frisem per recuperar la normalitat en les nostres vides, siguem capaços de veure que no cal: que la “normalitat” era el problema!”..

Edicions locals