Recentment, el diari Ara publicava l’article titulat Per un nou contracte social, firmat per Ernest Benach, Enric Marín J.M.Tresserras.

La idea de fons d’aquest article és que arrel de la irrupció d’aquesta crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques i socials ens cal com a país un canvi de paradigma. El text, que posa èmfasi en la proposta de crear un Nou Contracte Social “que alliberi el debat polític d’uns dogmes econòmics amb més contingut ideològic que evidències empíriques. Que substitueixi l’economicisme neoliberal pel paradigma del progrés humà”. Assenyala cinc àmbits on els autors creuen que cal actuar amb urgència: política, salut, coneixement, economia i drets.

Interessant, sens dubte, generar debats amb un fons com el d’aquest article. Ens queda un llarg camí per veure cap on va el rumb polític i democràtic del nostre país, i jo soc dels qui creu com Benach, Marín i Tresserras cal un canvi de paradigma, és urgent, sens dubte.

Però, difereixo sobre aquest article no en el fons sinó en el com. No tractaré d’explicar el com i redactar un decàleg “Propositiu per a Catalunya”, més aviat, pretenc fer entendre que el que ens cal és saber amb quines eines comptem per entomar aquests nous reptes no tant com a país sinó com a moviment polític independentista i transformador.

El taulell internacional es mourà, i molt

La pandèmia de la covid-19 ens portarà a viure processos polítics vells (més restriccions de fronteres, augment del populisme conservador) amb cares i verbs nous.

Els estats-nació pretendran amagar les seves debilitats mitjançant el reafirmament dels seus postulats identitaris -unidos venceremos a este nuevo enemigo; Pedro Sánchez-. En aquest cas, les minories nacionals tenen mala peça al teler en els propers anys.

S’agreujaran si no s’han ja agreujat les diferències entre els països del centre i nord d’Europa i els del sud. No és un fenomen nou però ara es veu agreujat per tot allò que s’arrossega del mal fet en la crisi de 2008.

Quin moment ens toca viure políticament a les minories nacionals en aquest nou escenari internacional?

La iniciativa política a Europa s’ajustarà a les necessitats dels estats en termes econòmics, fiscals, migratoris o mediambientals. Això pot comportar un esgotament de l’efectivitat de les propostes transformadores i independentistes, just perquè la partida passarà a decidir-se en el sí dels grans poders internacionals (UE, BCE, FMI, Alemanya, França, Estats Units, Xina).

Són moments de resistir respecte al nostre reconeixement del nostre conflicte polític amb l’estat (Catalunya-Espanya). L’agenda política espanyola per ella mateixa, de manera sinèrgica, intentarà obviar el conflicte reconeixent certs actors polítics o mitjans de concertació (taula de diàleg) sense que es produeixin avenços polítics rellevants més que els de mantenir aquest reconeixement simbòlic.

És un bon moment per a llançar noves propostes de col·laboració amb les nostres regions veïnes (antiga proposta Euroregió). Resituar-nos en el taulell de joc que s’està albirant a escala internacional és fonamental si volem ser un actor mínimament actiu a Europa.

Reformular l’encaix de l’independentisme en el taulell de joc. No és Catalunya és la seva gent els qui volem canvis

El motor propositiu fins fa pocs anys en el debat polític català, sens dubte, ha estat dominat pels partits independentistes. La iniciativa política per part de l’independentisme actualment és nul.la, i no s’albiren alternatives polítiques que pressuposin canvis substancials (pensem seriosament en la irrupció de Vox?).

No és possible pensar en nous programes de país sinó deixem enrere la cultura política de les grans propostes-força i assumim que tot plegat és més complex, i que cal saber quins són els nostres poders i les nostres forces per entomar debats que siguin eines efectives i no pas mitjans de difusió d’algoritmes.

La política catalana ha d’afrontar ingents reptes (crisi climàtica, crisi econòmica, crisi social, embats amb l’estat etc.) degut a la saturació de reptes, de nou, la política catalana pot entrar en un nou col·lapse de plantejaments (recordeu l’1-O?) i optar, així, per gesticular tot onejant la bandera nacional per tal d’amagar mancances d’iniciativa política de fons. Cal desestressar la política.

La societat civil i l’opinió pública han de fer un pas. S’ha d’exigir transparència a les nostres institucions i als processos polítics que s’endeguin a partir d’ara, sinó, de nou, la manca de coherència pot comportar conseqüències de futur encara imprevisibles. La societat organitzada també s’ha de saber reformular, pluralitzar, actuar localment, si el que volem és que la nostra democràcia tingui balances que l’equilibrin.

Dualitat de plantejaments. Sense cap mena de dubte, la lluita entre la batalla política i la batalla de les idees s’ha de dualitzar. Cal una bona gestió política (partits i institucions democràtiques), que posi sobre la taula una agenda política real i de futur, i així, es podrà avançar en la lluita política on ha d’imperar un nou ordre; el domini de les causes socials com a eix vertebrador de la nostra causa nacional.

No es tracta de proposar nous reptes polítics només sinó d’entomar la creença que aquest gran moviment nacional que es diu independentisme transformador entoma la iniciativa en la lluita per la igualtat salarial, per la dignitat salarial, per la lluita contra l’emergència climàtica, per la qualitat en l’educació, per la millora del sistema sanitari, o bé, per l’avenç en la sobirania alimentària, energètica etc.

El debat se succeirà, i enmig d’aquesta crisi tenim l’oportunitat de pensar que som molts però mal organitzats, que són molt pocs els que saben massa, que ho volem tot però no ho volem així, que pensar com a país no és res sinó es pensa en com assistir els reptes més immediats de la seva gent.