Paco Baños

L'arribada de Paco Baños a la Garriga
L'arribada de Paco Baños a la Garriga | Ramon Ferrandis

Molts de nosaltres tenim uns herois d’infància, d’adolescència. Els meus eren, entre d’altres, el capità Haddock, l’Obèlix, en Chanquete, també en Kung Fu o el Marsupilami. Però alguns dels que hem tingut la sort de viure durant la dècada dels 70 en aquesta ciutat, aleshores encara tan poble, barrejàvem els personatges de còmic i d’aquella televisió en blanc i negre, amb uns herois molt més reals, quixots de carn i ossos que amb el nom d’Elena al pit i el de la ciutat molt més endins, sortien cada cap de setmana a lluitar contra molins poderosos i, tot sovint, els derrotaven.

Us parlo d’aquella colla d’esportistes d’aquí i de fora, fills i néts de l’handbol a onze, us parlo de la Universitat de l’handbol en el nostre enyorat pavelló del 60, dels catedràtics i de tots aquells noms que han quedat desats per sempre més en un racó del cervell on encara alguns hi conservem una mica de parquet, una porteria i tots aquells crits dels Oña, l’Ernest, el Rafa o el Requena.

I avui, en aquesta època difícil de mascaretes i de desinfectants, temps en què no et pots acostar massa al pivot, pitjor encara, en aquesta època en què no hi ha llançaments de rosca, ni en suspensió, ni rectificats, ni flys, ni es poden celebrar els gols d’en Prat com abans fèiem, ni les aturades miraculoses d’en Patxi. Avui que no es fan gols, us vull parlar d’un d’aquells herois de la pilota i de la mà, d’un garriguenc que mai li ha agradat ser protagonista, encara que ho sigui. D’una persona que ha fet camí amb humilitat, com si no hi fos encara que sempre hi és, un home físicament i mental fort, dur com una pedra i molt amic dels seus amics. I us parlo d’ell perquè m’arriben veus de què en temps de pandèmia i confinament segueix marcant gols, derrotant rivals convertits en enemics microscòpics però amb un contraatac demolidor, terrible.

La meva admiració Paco, per tu i per tots aquells familiars, amics i gent de l’Hospital de Granollers que t’han fet costat en el partit més difícil i decisiu de la teva vida. Fins i tot durant aquests 45 dies intensius, no has deixat de ser el pal de paller d’aquella colla de veterans que tant t’estimen i esperen tornar-te a veure molt aviat, perquè encara hi ha ocells i flors i arbres i ens queda molta fusta perquè la converteixis en art. Alguns amics m’han narrat el teu darrer gol, diuen que allò era un infern, que gairebé no quedava temps i el rellotge era a punt d’aturar-se, aleshores vas aparèixer ràpidament, vestit de blanc i per l’extrem, per clavar-la per l’escaire, com sempre feies. Després Paco, Pit i Collons! l’arribada a la Garriga va ser memorable.

Qui deia que ja no existien herois?

Edicions locals