Diverses administracions locals d’arreu del territori, la Diputació de Lleida, desenes d’entitats, col·legis professionals etc., totes en contra de la nova Agència de la Natura de Catalunya. Mentrestant, a la metròpoli, el ressò d’aquest clam contra l’aprovació d’aquest nou ens supramunicipal és gairebé marginal o desconegut. Crec que és una bona metàfora d’allò que ens passa com a país; a Catalunya no es concep de la mateixa manera des de Barcelona com des de la resta del territori.

Són diversos els assaigs polítics que parlen de la idea de la Catalunya amb epicentre moral i polític al territori barceloní (per ex; La ciutat Estat Republicana, Obertura Republicana, Marín i Tresserras). Sempre he cregut que la necessitat de posar entremig de la paraula progrés i país -sobretot entre les files de l’esquerra nacional- les paraules modernitat o cosmopolitisme, han estat una resposta defensiva del progressisme d’esquerres a les proposicions renaixentista i classistes de la dreta liberal.

Em sorprèn que a dia d’avui encara es pensi en el país com una gran Ciutat en xarxa. Quan el què el territori rel que representa és una xarxa de territoris que conformen un país.

Recordo que en les mobilitzacions contra el Plan Hidrológico Nacional, des de Barcelona, en un primer moment, una bona part de la classe política no entenia el perquè d’aquelles mobilitzacions tant massives, i menys, que aquestes signifiquessin una nova manera d’afirmació de catalanitat de la gent de les Terres de l’Ebre. CiU no va entendre aquelles mobilitzacions ni el seu rerefons, el seu paper tant hegemònic fins aquell moment a les terres ebrenques, va passar a ser substituït pel d’ERC. Aquest és un exemple d’allò que no arriba a entendre’s en les esferes de poder de la ciutat comtal.

No entenc aquesta mena de paternalisme barcelonino-cèntric vers a la resta del territori català. No entenc com encara hi ha veus, basant-se en conceptes i no pas en fets, que segueixen defenent idees com ara que l’agricultura d’aquest país mai ha estat una riquesa nacional, que el territori no és encara prou madur per autogestionar-se, que la majoria dels habitants de Catalunya resideixen a l’Àrea metropolitana i per tant, és lògic que ells disposin de més equipaments o infraestructures...

No entenc encara com a dia d’avui seguim arrossegant una fórmula de gestió del territori que divideix entre natura i món rural. Creieu-me, vinc del món agrari i quan vius per gestionar “el teu tros” has de procurar pel teu entorn per a sobreviure. Em sembla que el medi no és cap element superior a la tasca del món agrari .

No es pot parlar d’un país dels més pròspers de la UE (això és el que diuen alguns analistes de les diverses branques de l’independentisme) si tenim un territori on encara hi manquen infinitat d’infraestructures, transferència d’elements tecnològics o equipaments, i hi sobren lleis que estressen els productors agraris, campanyes turístiques que res tenen a veure amb donar riquesa al territori, normatives de protecció del territori que perjudica la cura i la supervivència que haurien de protagonitzar la gent del territori i no només un funcionari, i ara, també, es vol aprovar la constitució d’aquesta Agència de la Natura.

La vaca, com diu el titular d’aquest article fa caca perquè té un sostén que li dona el territori: l’herba, l’aigua, els cereals. El territori és un paisatge però no es pot tornar a posar la gestió d’aquest territori pensant en la protecció del seu paisatge com un actiu que va per lliure (Agència de la Natura) i no comptar amb els actius que gestionen el territori on es viu. El territori necessita aliats perquè la lluita pel canvi climàtic és de tots, i no depèn del paisatge el canvi climàtic sinó de la lluita per a viure-hi i cuidar-lo el què fa que el paisatge visqui.