Febleses del poder

Escriptor. Ha estat promotor de la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental

L’ésser humà pateix les limitacions pròpies de la seva temporalitat. El fet de no ser perfecte, perquè cada moment és millorable, la llibertat no sempre és raonada. Les emocions la determinen. És un ésser emocional, dominat més per la passió que pel raonament. El nivell d’autoritat per raó dels oficis i càrrecs que es desenvolupen, com més alts, més propensos a l’egoisme amb una característica, les seves decisions acostumen a ser més sofisticades i subtils intentant demostrar racionalitat. I aquelles persones que, per raó del seu treball, han de portar armes, aquesta inclinació a l’orgull personal encara és més real. D’exemples no en falten.

La història palesa amb prou claredat aquesta inclinació del poder. En l’interior de cada persona s’hi descobreix aquell desig de superioritat que emparant-se en la llei actua com si de veritat la llei fos ella. Una de les contradiccions de la conducta humana rau en l’orgull de ser millor, donant-li una autoritat esbiaixada perquè es desmarca de la seva realitat natural. Només cal parar atenció a la interpretació de la llei. La llei és una norma que denuncia les errades amb la finalitat d’esmenar-les. Però en l’exercici de dictar sentència, la llei no és una denúncia per investigar sinó raó per sancionar. Ens trobem que es dicten sentències injustes tot sovint, fins al punt que passats uns anys s’ha fet palesa la injustícia de penes de mort executades. Honestament, com més encimbellada està una persona més propensa a deixar-se dominar per l’orgull que es creu estar al servei dels altres perquè la llei ho diu, no perquè és el convenciment degudament raonat amb un diàleg normal i respectuós amb la veritat de l’altre.

Si analitzem els posicionaments de l’Estat espanyol en relació amb les lleis europees, que ha signat, ens adonarem d’aquesta conducta de superioritat, fins i tot amb certs menyspreus, propis d’una superioritat suposada que en realitat no es té. I si perdem un xic de temps en anàlisis dels debats parlamentaris del Congrés i Senats espanyols descobrirem l’amor propi més emocional que racional dels representants dels partits polítics. Defensar una idea és just i raonable, però pot esdevenir contrària a adret amb un debat respectuós de les persones perquè no es pot ser polític menyspreant la veritat dels altres. Massa debats parlamentaris es basen simplement a afirmar que la meva idea és la bona i la de l'altre dolenta, intercalant-hi massa sovint el menyspreu i l’insult.

En el fons s’hi palesa aquella creença que jo sóc la veritat i la de l’altre és un engany. I tot té la seva base en la manca de respecte a les persones i en la manipulació de la llei pervertint la democràcia. I aquest comportament amb les seves conseqüències Espanya el pateix. Com més important és una autoritat més poderós és l’orgull que empeny a beneficiar-se de les institucions en benefici personal. Dissortadament en la política espanyola el diàleg és no escoltar per imposar manipulant autoritàriament la llei. Per desgràcia d’exemples n’hi ha a tots nivells i com més alt més forta la manipulació feta llei.

Per què la casa reial espanyola està immersa en tants problemes? Ve de lluny. Per què els polítics no s’entenen i no arriben a cap acord en temes, per exemple, com la independència de Catalunya? Senzillament per l’orgull personal de ser la veritat. I davant la feblesa de la política i del poder no s’albiren moviments democràtics d’estudi per crear una filosofia verdaderament humana i racional amb el màxim respecte a les persones. Senzillament les passions dominen les idees. No es vol, ni es busca la relació racional entre pensaments i sentiments. I el resultat, com diuen a Espanya, "qué lejos me lo fiais”.

Edicions locals