L'arbre

Periodista cultural

Dos diumenges al mes, quan el sol no pica, l'Arlet i el Pau agafen les bicis i surten de casa per impregnar-se de bosc i sol vallesà. Fa un parell d'anys que van abandonar l'asfalt de la capital per instal·lar-se a viure a prop de la carretera de corbes de Samalús que feia temps els havia obligat a parar, després que l'Arlet es maregés com una sopa.

El Pau, quaranta-dos anys, cos atlètic de les llargues hores que havia consumit pedalant, i amant de les zones rurals. L'Arlet, sis anys, cara pigada i primeres dents sota el coixí, vivia la realitat rural cada quinze dies, després que la seva mare hagués decidit substituir el seu pare per un home amb qui semblava que reia més. I ella preferia estar amb el seu pare i ser l'única protagonista de les hores que passaven plegats.

Avui havien decidit deixar les bicis a casa i anar amb cotxe fins a Cànoves per visitar un pantà, el de Vallforners. El seu pare li havia explicat que hi havia una pujada molt complicada per fer-la pedalant i que seria millor anar-hi caminant. També li havia explicat diversos contes que situava a "l'arbre més gros de Catalunya i que una vegada hi van fer un foc tan gran que va cremar durant tres dies. Ara la soca és buida i hi viu un senyor molt petit que cuida del bosc i dels animalons que hi dormen".

Tots dos tenien moltes ganes de tornar a gaudir de la natura i aquell diumenge era el primer que sortien a fer una excursió plegats després del confinament. Les caminades al voltant de casa no comptaven.

Durant aquells mesos el Pau i l'Arlet havien pintat, jugat amb fang, ballat, cantat, llegit i havien après a fer magdalenes plegats. Quan el Pau mirava les notícies monotemàtiques, a l'Arlet li cridava molt l'atenció que els porcs senglars i els animals més salvatges decidissin campar per l'asfalt urbà i fer-se seus els espais que fins llavors ocupaven ella i la mare o els turistes de la ciutat.

Quan van arribar al pàrquing van deixar el cotxe i van pujar fins al pantà, xino-xano, tot observant la muntanya i un cel blau amb pocs rastres de núvols. Van estar tot el matí caminant, jugant al "veig, veig" i omplint les hores de tendresa. Fins que van arribar a un indret on hi havia un castanyer molt gran; el castanyer de Can Cuch. L'Arlet, sorpresa, no es podia creure que aquell arbre fos real i el pogués tocar; per ella sempre havia estat l'arbre màgic. Pensava que els mons que s'explicaven als contes quedaven allà, enganxats a les pàgines, i que no tornaven a bategar de nou fins que no els tornaves a obrir per ser explicats de nou.

L'Arlet va tocar l'escorça del castanyer, va recordar que a dins hi vivia l'home que cuidava la natura i va entrar-hi. Un cop a dins va pensar que devia ser invisible, perquè no hi veia a ningú. I va confiar que l'escoltaria. "Ara que ens han deixat sortir de casa, els animalons els protegiràs tu o tornaran a passejar pels carrers de les ciutats?"

Edicions locals