Hi ha capvespres que són un llibre de poemes

Hi ha capvespres d’estiu impregnats d’un perfum infantil de galetes Principe de Beukelaer i tacats d’un roig de roselles del Pla de Llerona, de maduixes del Maresme, de sang fresca de verges d’una novel·la romanesa. Hi ha capvespres d’estiu en què necessites escoltar l’adagio d’Albinoni a tot volum, per contrarestar ritmes adolescents que ens maltracten, ens provoquen i ens transformen en bèsties perilloses amb ganes de rebentar algun crani, hermano, wei.

Hi ha capvespres d’estiu en què enyores aquell regust d’aigua clorada de l’okupada i nocturna piscina de l’Ametlla del Vallès. De cels d’ametista, ensucrats i enganxosos, com els núvols amb pal de fusta que ens comprava el pare després de baixar del tren de la bruixa o d’un camió de bombers en els cavallets instal·lats al carrer Vinyamata, damunt els cadàvers del cementiri tenebrós dels Caputxins.

Hi ha capvespres d’estiu en què, malgrat el cansament que portem acumulat durant tants i tants anys d’història, ens fan desokupar el sofà, oblidar el què ens ofereixen les finestres mentideres i baixar a la riera amb la Suzanne d’en Cohen i la Teresa de l’Ovidi perquè ens mostrin les cuixes, perquè ens expliquin, una vegada més, què se n’ha fet d’aquelles flors i de tots els secrets desats a la capsa de llauna groga antiga i rovellada, de galetes Birba.

Hi ha capvespres d’estiu que són una gerra de cervesa ben freda en aquell carreró tocat d’una bellesa desolada, allà on les del Mirallet hi posen taules i cadires i flors i música, entre els crits de la canalla que corre per la plaça negra al darrera d’una pilota i deu coloms que demanen almoina, molt a prop d’una col on en Patufet s’aixopluga i veu passar homes i dones i nens del cap dret, on en Patufet veu passar l’alegria i la tristesa, la nostra vida i la nostra mort.

Hi ha capvespres d’estiu que són, què sé jo, l’estany del Falgar de color de préssec amb almívar amb la seva illeta de flors blaves, un camp de colze de l’antic poble de Palou, l’aroma fumat de l’església de Sant Julià o el misteri d’aquell cementiri tan d’estar per casa, on reposen les restes del meu amic Raimon de Riba Bouvier. Un dia vaig somniar que Palou era un poema rural i a la Torre de les Aigües, en Bernie Ecclestone hi tenia empresonada una princesa de tirabuixons negres, ulls color d’avellana de Terra Alta i un vestit llarg i escotat d’un vermell furiós, gairebé agressiu, d’un vermell Ferrari.

Hi ha capvespres d’estiu que els conservo en pots de vidre antic de melmelada de mores, per assaborir-los quan la vida m’avisi que fuig i que ja n’hi ha hagut prou de tanta comèdia. Aleshores els agafaré amb força, com qui agafa la mà de l’estimada o la mà d’una filla i els obriré, com qui en els darrers moments de l’existència, obre una bíblia.

Edicions locals