L'Onze de Setembre

Metge i cap de llista de Granollers per la Independència - Primàries Catalunya

L’Onze de Setembre d’enguany coincideix amb el reconeixement de Catalunya al poeta Josep Carner, en el cinquantè aniversari de la seva mort, el 4 de juny del 1970, durant el seu exili forçat a Brussel·les. El seu poema 1714 em cau a les mans durant aquests primers dies nus de setembre, a tocar d’una Diada incerta: “(...) Cau la ciutat, el fratricidi petja un vell destí mentre que el nou ja ve. La boira fuig pel foradat carrer com una glassa dolorosa i lletja. Sinistre sona, travessant les places, el martelleig d’unes feixugues passes. El vent s’endú les cendres de les lleis. Homes callats, coberts de sang i sutge, alcen l’esguard impenitent, que jutja: poble vençut que sobreviu als Reis”.

Les paraules conviden al combat i a la perseverança. Em fan pensar que tot i la derrota, cal aixecar-se i seguir, sobreviure i àdhuc no oblidar. Escrites el 1914, poden traspassar tot aquest segle i ser avui molt vigents. Parlen de Catalunya, de la dominació borbònica, enraonen del dret dels pobles a dibuixar el seu futur.

Des de l’any 1976, que podem tornar a commemorar la Diada de l’Onze de Setembre, és repetitiu el dilema sobre si aquesta celebració ha de ser festiva o bé ha de prioritzar el vessant reivindicatiu. Diverses són les maneres d’enfocar-ho, i la majoria coincideixen que potser cal que siguin les dues alhora: celebrar el què hem recuperat i, alhora reclamar tot el que encara ens falta per aconseguir. Tots els vessants són respectables: des de qui vol Catalunya com una regió més d’Espanya, fins a qui la vol plenament independent. Hi ha quelcom, però, a banda de sigui quin sigui l’ideari polític de cadascú, que demòcrata hi pot renunciar.

I aquesta és la llibertat. Perquè sense llibertat no hi ha democràcia. Sense llibertat no hi ha justícia. Sense llibertat, la condició humana es deteriora, s’empetiteix i es degrada. El progrés tecnològic, sanitari i econòmic del darrer segle, o el progrés en les llibertats individuals; no són suficients per construir una democràcia plena. És necessari comptar amb la llibertat col·lectiva per dibuixar el futur dels pobles i acceptar-ne el resultat del camí acordat. I és en aquest sentit, el que crec que l’Onze de setembre reivindica any rere any amb esperança i permanència, a banda de remembrar la darrera defensa de Barcelona.

Enguany, però, cal donar a la Diada, una mirada diferent. Els pobles, talment com pot passar amb les persones mancades de llibertat, poden defallir, per cansament i desencís. Els pobles poden claudicar. Aquest és ara el nostre perill més proper i el nostre gran repte: no defallir, no caure en el desànim, no pensar que no hi ha res a fer i consolar-nos en acceptar l’actualitat. Cal recordar i reivindicar des dels balcons, des de les pàgines dels diaris, des dels nostres domicilis, des del cor i des del nostre pensament, el repte decidit entre tots, en aquell referèndum de l’1 d’Octubre. I construir-hi fonaments sòlids, arrels immutables, enfront del desànim i les generacions futures.

No ens hem de resignar en viure en una democràcia incompleta o en una llibertat empresonada. No hem de caure en ordinàries baralles polítiques de formacions desballestades per la tramuntana del procés. Ni avui ni demà ni mai. Seguir sí, celebrant la Diada de l’Onze de Setembre – com acte commemoratiu d’aquells fets de 1714 -; sense deixar, però, de treballar per arribar a l’objectiu principal: el d’una llibertat col·lectiva plena. Avui possible, si s’exerceix la voluntat expressada a les urnes en aquell 1 d’Octubre del 2017.

En això rau la llibertat. La coherència. La transversalitat. El progrés col·lectiu i la Diada.

Edicions locals