M'agraden les vaques

Jo, com els meus amics Tetó i Helena o la meva germana Marga, m’hauria d’haver dedicat a acaronar la terra, regar-la i veure parir els seus fruits. Plantar i collir tomàquets, enciams, cols, síndries... passejar suat, amb l’aixada a l’espatlla i la terra entre les ungles pels prats i els marges dels indrets magnífics que encara ens queden. Pasturar ovelles i abelles, robar llana i robar mel, com ho fa el gran Tatú, donar de menjar les gallines, tenir gossos, gats, oques descalces i ànecs, també, així com filosofar amb tota mena d’animals: cabrits, cavalls i marrans que mai ens enganyen i acostumen a ser molt menys porcs que nosaltres.

Mirar al cel i blasfemar recargoladament per manca o per excés de pluja, sembla que amb l’educació que hem rebut en aquest país, Déu sigui el culpable de tot el què ens passa, bo o dolent, aquí es blasfema d’una manera bèstia i barroca.

Sí, m’hauria agradat ser camperol, patir fred, patir calor, llevar-me entre la lluna i el sol, i fer el possible per ser més feliç, objectiu al qual gairebé tots aspirem.

I és que, senyores i senyors, m’agraden més els ànecs que els funcionaris d’hisenda, molt més que els registradors de la propietat. M’agraden més els senglars que els administradors de la propietat immobiliària, els policies nacionals, els banquers, els notaris i els seus empleats, els militars, els reis o els inspectors que inspeccionen qualsevol cosa que cal inspeccionar. I amb això no vull dir que no siguin necessaris, què sé jo, només vull dir això, que m’agraden molt més les vaques.

Tot sovint, al davant la pantalla de l’ordinador i entre les clàusules de qualsevol contracte espès, entre les descripcions de finques, entre llegats o adjudicacions hereditàries, visualitzo aquell bosc de Santa Agnès on cada matí de diumenge anava amb el pare o la felicitat dels estius al Santuari de Puiggraciós, entre alzines, roures, brucs i l’olor tan especial de les guineus del Collet de can Tripeta. Què se’n deu haver fet d’aquella serp que empaitava llangardaixos i del cau del toixó, i de l’elegància de la salamandra vestida de taxi de Barcelona, i de la molsa flonja i humida que ens emportàvem a casa durant les festes de Nadal i moria sota els camells màgics? Què se n’ha fet, on collons és, per què no ens van avisar que tot això anava tan de pressa?

Avui, encara ens queden esparregueres i ginebrons, i castanyers que són autèntiques obres d’art, però nosaltres, nosaltres on som. Per què no sortim del cau?

Ja és de nit i al balcó, assegut en una cadira, entre geranis empresonats i esperant que tornin aquelles fosques orenetes que no sempre tornen, mato el temps i tiro enrere, rebobino i construeixo una vida millor, uf, quantes coses canviaria... Després reacciono i em fico al llit amb en Pla, en José Luis Suárez, en Sagarra, en Nicanor Parra... i viatjo entre els fulls d’aquests artefactes tan fora d’ús que en deien i encara en diem llibres.

–Què fa tota aquesta gent dins el llit? –Em diuen–. I tanco el llum, apago els ulls i intento somniar amb un prat verd, ple de vaques que rumien fulles de marihuana.

Edicions locals