Apoderem-nos!

Estudiant de Ciències Polítiques

Quan parlem de poder sovint ens remuntem a la figura de Maquiavel. Algú que fins i tot té una expressió pròpia com maquiavèl·lic, que ve a definir aquella persona recaragolada que únicament pensa en ella i que està disposada a separar-se de qualsevol criteri moral per a aconseguir els seus objectius: "el fi justifica tots els mitjans". I ja per a rematar, també podem concloure que l'home és dolent i egoista per naturalesa, incapaç de donar respostes col·lectives a les coses. I, per tant, pot ser fins i tot positiu que aquest poder central ens controli i ens reguli: "l'home és un llop per a l'home".

Com diria el meu avi, aquest debat "és més vell que anar a peu". Maquiavel no deia això, ans el contrari, el que Maquiavel deia és que el poder es podia explicar separat de la moral i que, per tant, era explicable des de la raó i la lògica. I per altra banda, aquesta visió negativa de l'ésser humà no ha estat res més que el que els conservadors s'han aixecat a dir cada cop que l'espècie humana ha donat il·lusions a aquells que creiem que les persones són iguals i que la lluita per la seva igualtat econòmica i social és l'únic camí. Des de la revolució francesa, fins a la vaga de la Canadenca o la revolució russa, sempre el discurs ha estat el mateix, deprimir per a mantenir l'ordre social.

Ara que més o menys estem tots deprimits i a l'espera a què la depressió forta arribi, l'econòmica, i per tant l'empobriment del 90% dels que llegim aquest diari, sembla que tornem a algun punt anterior de la partida. Quan semblava que començaven a acabar tots els conflictes que ens havien assolat i potser la democràcia i l'economia de mercat triomfaven i alguns començaven a imaginar que la igualtat podria arribar per aquesta via, de cop hem tornat al punt més inicial. I en aquest recorregut no hem resolt cap dels problemes que havíem de resoldre. Les tradicions polítiques que ens han dut aquí i el consens que ha sustentat aquest període és esgotat. El liberalisme polític no té més suc per treure al sistema, la socialdemocràcia ni guanya cap dret ni en defensa cap altre, el feixisme i l'extrema dreta s’estan enfortint. I podríem així seguir parlant durant dies sobre tot el que no funciona i tot el que no hem fet bé.

Però, al cap i a la fi, el que la pandèmia ens demostra, és que res és etern i que podem tornar a començar. Fa dies, veiem per primer cop en molt temps una notícia realment positiva, com la victòria que el moviment per l'habitatge, amb la tasca més visible del Sindicat de Llogaters, ha aconseguit amb la nova llei de regulació del lloguer. Que és irremeiable que el món vagi cap al camí del pedregar és una opinió i no un fet. I qui vulgui canviar les coses és a qui li pertoca portar la contrària a aquesta opinió. El temps dirà qui guanya, però aquesta victòria ens pot donar algunes pistes. Carrer, mobilització i lluita.

Edicions locals