No són bons temps per a una causa com la independentista. Més d’un es deu preguntar per a què serveix això de ser independentista. En clau ideològica, entre el coronavirus i la irrupció del nou feixisme, la cosa encara és més confosa. M’ha motivat fer aquest article després d’haver llegit els darrers llibres de Carles Puigdemont i Marta Rovira i Oriol Junqueras.

Celebro que es vulgui parlar més o menys clar, ja era hora. Curiosament, per molt que s’ha intentat passar pàgina a allò que va passar el 2017, ambdós llibres mantenen un fil argumental lligat a l’1-0, senyal que alguna cosa no està tancada.

Entenc que són moments molt difícils per als partits polítics d’aquest país però mai és prou en política, no es pot posar límits a entomar reptes perquè sinó els reptes es converteixen en febleses.

Jo vull proposar, analitzar a fons, i segurament n’hi haurà que no hi estaran d’acord, d’altres que els hi farà mandra pensar-hi, i molts o pocs pensaran que són temps per a sobreviure al moment i para de comptar. Però, una anàlisi política i social rigorosa més tard o més d’hora s’haurà de fer, no és sostenible un moviment independentista útil amb els plantejaments fixats en aquests moments.

És absolutament innocu criticar a formacions com JxCat o ERC si no hi ha una anàlisi de fons del perquè. Honestament, els partits estan sobrepassats en el seu dia a dia. Jo trobo a faltar un pas endavant de la societat civil a l'hora de construir, també de la CUP.

En la cosmologia del sobiranisme històric -encara que CiU no s’ha declarat fins fa pocs anys sobiranista o independentista- la dreta com l’esquerra nacional d’aquest país representaven un paper concret en l’esfera política nacional.

L’històric espai polític convergent representava el partit de la construcció de Catalunya encarnada en Pujol o fins i tot, de Prat de la Riba, la força de la tradició ha fixat un paper de pare que també interpretava Pujol però que va ser justament Prat de la Riba qui li va posar la lletra i la prosa.

Per altra banda, l’esquerra nacional representava un paper d’aprofundiment democràtic i de cura social que a empentes i rodolons però amb alguns encerts va representar el tripartit. El dogma del fill que demanava fer-se gran era la reivindicació del dret a l’autodeterminació.

Molts, com jo, hem verbalitzat un “no s’atreveixen” o el “tot es fum d’encenalls” per a desqualificar el món convergent històric. I el món convergent es mirava el moviment independentista amb recel i per sobre de les espatlles: la política del pacte i l’escenografia era l’eina i l’objectiu en si de Pujol i també de Mas, res més hi tenia cabuda, no calia.

Experiències com les de Junts pel Sí obren un nou escenari d’una certa unitat política, encara que amb molts recels i amb un horitzó regit per la cerca del dret a l’autodeterminació. El país consuma certes majories socials que precipiten un Procés.

Amb l’arribada de l’1-0 tot plegat es barreja. La irrupció d’aquest poti-poti de JxCat es converteix en un fenomen que ara “sí que s’atreveix”, fins i tot posa en dubte alguns poders fàctics catalans i espanyols.

Tot i això, l’intent de fer caure el PDeCAT és deixar caure una part de l’electorat històric que en bona part pot anar a petar a altres formacions polítiques no estrictament catalanistes. Aquest és un punt feble dels de Puigdemont que li pot passar factura.

I totes dues formacions segueixen insistint a reivindicar el dret a l’autodeterminació, uns asseguts en una taula que no té cadires encara i uns altres proclamant-ho als seients de la UE, però, molt em temo amics que la independència no és ara per ara el desllorigador. El desllorigador és la manca de cohesió interna i la manca d’estratègia de país.

No voldria que ningú caigués en l’error de pensar que tot se soluciona parlant o reprenent una estratègia unitària, això ho deixo per als mitjans i els tertulians. Tampoc crec en el tremendisme de com de malament ens tracten i ens reprimeixen, o el solucionisme d’elevar-ho tot al sacrosant dret a decidir.

Tot plegat, requereix que hi intervinguin nous actors vinguts del sí de la societat civil organitzada o de les esferes polítiques, això és recuperar l’esperit de l’1-0. I allò que ajuda, és pensar que cal transformar la cultura política d’aquest país per a transformar el país, o si no, de què serveix l’independentisme?

És pensar que en les nostres febleses hi ha les nostres fortaleses: l’any 2017 es va escenificar que l’independentisme assumia un repte monstruós i que amb ell s’enduia per davant part de les seves reivindicacions històriques: un nou sistema de finançament, la consumació de nous drets socials i el lliure exercici del dret a decidir.

Ara cal refer ponts, reconstruir la credibilitat que el conjunt de l’independentisme havia guanyat i que ara es pretén recuperar des d’una lògica política-partidista i no pas des del pensament i l’empatia en el conjunt.

I per últim, cal que tots els actors assumeixin el seu rol i les seves ganes de competir respectant la legitimitat del contrari perquè avui dia, no s’albira res més que un nou empat en unes noves eleccions parlamentàries. Anem pas a pas i respectem-nos. Córrer més no vol dir córrer segur.